BarcelonaD'una Barcelona amb els carrers deserts a plena llum del dia, com aquella ciutat que sortia a la Dimensió desconeguda, hem passat a una Barcelona nocturna petada de gent fent barrabassades (encara que no sé detallar quines coses feia Barrabàs). Es tracta, en tot cas, d'una massificació infernal, encara que aquests dos termes són sinònims d'ençà de la nit dels temps. Ja surt a l'Evangeli de Marc, quan el dimoni diu el seu nom a Jesús: "El meu nom és legió, perquè som molts" (Mc 5:5-9). A la sèrie de llibres On és Wally?, del dibuixant Martin Handford, es pot constatar fins a quin punt la massificació és alienant. Wally és l'únic que coneixem entre tanta gentada, però sembla impossible identificar-lo. Encara que, actualment, sí que podrien endevinar on és. Avui, Wally faria botelló.
És als vells dibuixos de l'Opisso on queda impugnada la visió demoníaca de les masses. Al seu costumisme atapeït de minyones, menestrals, pinxos i burgesos i burgeses ramblejant, Barcelona era una ciutat de multituds tal qual s'esperava a la seva època de tota gran ciutat. Aquest esperit multitudinari el reflecteix esplèndidament el cinema d'aquell temps. Hi és a The crowd (La multitud), de King Vidor, per posar un títol ben explícit. Aquí ja és una multitud fagocitadora de l'individu, però no actua destructivament davant la ciutat. A Opisso encara és millor: tothom té un paper, una missió particular, dins l'aglomeració. Amb Wally arriba el drama i trobem que la nostra missió és indiferent a la gent, la nostra vida passa desapercebuda fins als nostres propis espectadors.
Entre Vidor i Wally s'ha projectat tot el cinema de Cecil B. DeMille, que es caracteritza pel desbordament de masses, una exorbitant aglomeració de persones la sola funció de les quals és fer embalum. Amb Cecil B. DeMille comprenem que ens hem convertit en figurants anònims del nostre propi món. Es pot lluitar contra això, com feia Brueghel el Vell als quadres, quan reivindica entre els grups populars l'anècdota individual (un riure banal, portar una galleda...). O, igual que a l'obra del Bosch, podem renunciar a tota esperança i donar barra lliure al desgavell, al deliri de les rodes de foc al mig de la nit. Imposant el seu nom, la pandèmia ha omplert d'anonimat les ciutats.
