BarcelonaCada divendres, durant els últims quatre anys, he anat a Els matins de TV3 a parlar de llibres. La Lídia Heredia em va proposar que, cada setmana, relacionés una notícia amb algun títol que parlés del tema i que em semblés interessant. Li he d’agrair la confiança, però sobretot que hagi mantingut l’espai tot aquest temps, fins i tot quan van escurçar el programa. Creure en la cultura és això.

Durant aquests anys, a l’hora de triar notícies, m’he trobat amb temes puntuals, de caràcter més excepcional, però també amb alguns de molt recurrents. Un dels més dolorosos és el de la violència contra les dones. Hauria pogut triar-lo cada setmana. Hi penso mentre escric això, quan, amb dotze hores de diferència, la Mireia Boya ha anunciat que es dona de baixa de la CUP arran de l’assetjament que va patir, i la Paula Bonet es veu obligada a retirar-se de la vida pública perquè han deixat anar el seu assetjador dies abans del judici contra ell. Aquest divendres, hauria pogut tornar a escollir aquest tema. De fet, totes dues han escrit sobre això: la Mireia Boya ho va fer a Trencar el silenci (Ara Llibres), on parla de la seva esclerosi múltiple, però també d’altres temes molt personals, com l’assetjament psicològic que va patir a la CUP i el que va suposar per a ella. Per a Boya, una de les parts més dures va ser que la gent no la cregués. Això passa a moltes dones, i està molt ben explicat en una novel·la extraordinària que també ve d’una experiència personal: Por qué volvías cada verano, de l’argentina Belén López Peiró (Las Afueras). El silenci flota al llibre, com una llosa, igual que la negació i el no voler afrontar el tema dels abusos. La Paula Bonet s’hi va encarar a la seva primera novel·la, La anguila (Anagrama/Univers), gràcies a la ficció. Una de les virtuts del llibre és que posa el tema sobre la taula amb claredat, amb totes les paraules, i exposant la presència de la violència masclista, que tantes vegades campa amb impunitat. 

Coneixem els casos de Boya i Bonet perquè són persones que tenen una dimensió pública, i perquè han tingut la valentia i generositat de compartir-los, crec que en benefici de totes. Però no puc parar de pensar en tots els casos que no coneixem, en les notícies que vindran. La literatura, segur, tornarà a ser refugi, un lloc d’empatia i de consciència, i està bé que sigui així. Però només amb llibres no farem res. Aturem aquesta barbàrie d’una vegada.