Qui ens fa esperar celebra el seu poder sobre el nostre temps

Vuit pastilles de paracetamol i algunes aspirines infantils caducades. És el que es pren la narradora adolescent del conte Matant el temps el diumenge que intenta suïcidar-se. Al cap d’una hora el pare la crida per sopar. Després puja a la seva habitació i es torna a ficar al llit, del tot vestida. No sap si li fa mal el fetge ni sap què és el que li hauria de fer mal. S’està estirada i espera. L’endemà segueix esperant. ¿Amb quants dies de retard pot començar a fer efecte la sobredosi d’analgèsics? Si passa una setmana i encara no nota res, estarà salvada.

Matant el temps és el relat que dona títol al primer llibre de la irlandesa Lucy Caldwell que podem llegir en català. L’ha publicat el segell Univers amb traducció d’Esther Roig. Matar el temps: fer alguna cosa mentre esperem una altra cosa. Un diagnòstic, una trucada, una vacuna, un amor. La vida sencera és una espera, un parèntesi. Anem atrafegats i diem que no tenim temps de res. Fals: tenim temps per al que volem i, de fet, no tenim res més que temps. Un temps que caduca com l’aspirina.

“I així em veig als setanta-quatre, passat el temps reglamentari –escrivia Josep Maria Espinàs fa vint anys–. Com en un partit de futbol, l’àrbitre m’ha concedit l’anomenat temps afegit. Per recuperar el temps perdut durant el partit? No tinc la sensació d’haver-lo perdut, el temps. Com no tinc la sensació d’haver-lo explotat. Simplement: he gastat el temps, lliurement, en activitats i en pauses diverses, sense haver-me proposat cap pla d’inversió”. (Temps afegit, La Campana, 2001.)

Fer esperar és privilegi del poderós. Ho remarca Andrea Köhler a El temps regalat (Angle, 2018). Qui ens fa esperar celebra el seu poder sobre el nostre temps. “Als departaments executius de donar allargues hi ha els qui supervisen el nostre temps i el consumeixen amb voracitat”, escriu Köhler. I també: “Ser condemnat a esperar és una maledicció, i qui la dicta ens té el peu al coll. Algú –una persona, una institució– ens imposa un ritme aliè que resulta opressiu perquè lliura el nostre temps perceptiu a un control extern. L’espera és impotent, i que no puguem alterar aquest estat nosaltres mateixos és una humiliació que ho posa tot en una situació crítica. És per això que qui espera sovint té la sensació que se li fa una injustícia, que se’l castiga per una cosa que ignora”.

Crear moments únics amb gent de l’equip és una bona inversió 

Títol: Atreveix-te a fer les coses a la teva manera. Subtítol: La revolució del lideratge de les dones. Autora:Iolanda Batallé. Editorial:Destino en català i castellà. En aquest llibre, mig al·legat personal mig manual d’autoajuda empresarial, l’actual directora de l’Institut Ramon Llull ens revela a cau d’orella com s’ho fa per liderar equips sense renunciar a ser la dona que és. No ens mostra un mètode sinó una manera de fer:la seva. Iens anima a trobar cadascú la nostra.

“Com que tothom de l’organització sap que ets la directora, es tendeix a creure que el teu temps és més valuós –observa Batallé–. És per això que quan el regales, quan l’inverteixes per crear moments preciosos amb les persones amb qui treballes, estàs posant al mateix nivell el teu temps i el temps de l’altre. De manera molt expressiva estàs dignificant el seu temps i, de retruc, dignificant la persona”.

Regalar temps no vol dir ser cordial amb els teus subordinats, ni demanar a algú que entri al teu despatx i t’expliqui coses:“Això no és donar temps, això és interrogar”. El secret passa per compartir estones sense pressa en què no calgui parlar de feina. L’editora posa com a exemple el dia que va suggerir a una noia del seu equip que sortissin de l’oficina i se n’anessin a la platja, tot i que no fos estiu. “Encara recordo la cara de sorpresa de la noia quan va veure que em treia les sabates i la roba i m’endinsava en l’aigua freda. Vam parlar hores i va ser una conversa sincera i preciosa”.