En l’últim tast destacàvem que la mala redacció, al DIEC2, de l’entrada atendre provocava usos contradictoris entre el diccionari normatiu i els del Termcat. Al DIEC2, per exemple, categoria és “un grup en què poden ser reunits diversos objectes atenent a una propietat” i al Termcat categoria docent és “cadascuna de les classes en què s’organitza el professorat atenent la funció que porta a terme [...]”. L’error prové del fet que al DIEC2 l’ atendre que vol dir tenir en compte només hi està entrat com a transitiu i en aquest dos exemples és intransitiu i, per tant, hem d’escriure, en tots dos casos, atenent a.

Vorejant semànticament aquest sentit d’ atendre tenim atenir-se. Si el primer vol dir tenir en compte alguna cosa, el segon fa un pas més: vol dir ajustar-s’hi o seguir-la fidelment. Per tant, ha de ser una cosa susceptible de ser seguida o obeïda (no pot ser una simple propietat). Per exemple, una llei, una idea, un costum, una ordre, un model, etc. I així cal dir que ens atenim -i no pas que ens atenem - a les instruccions rebudes, a una doctrina, etc.

Per esvair dubtes, orienta molt saber que atenir només pot ser pronominal -és sempre atenir-se - i que atendre no és mai pronominal -atendre’s no existeix.

De vegades, més que seguir una cosa acceptem el que comporta. És el cas de l’expressió atenir-se a les conseqüències, que se sol utilitzar com un advertiment amenaçador. Fixem-nos que la conjugació dels dos verbs no permet sempre distingir-ne les formes. L’atén d’“Atén-te a les conseqüències” tant pot ser atendre com atenir però l’ús pronominal fa que només pugui ser atenir i que, per tant, hàgim de dir que ens hi atenim, i no pas que ens hi atenem.

La similitud formal, en altres casos, provoca errors difícils de detectar. Fins i tot en textos tan ben corregits com la Bíblia interconfessional. A Ez 44,24 hi llegeixo: “En els plets, ells seran jutges, i jutjaran atenent-se al meu dret”. Al meu parer, hauria de dir “atenint-se al meu dret” o “atenent al meu dret”.