ELS LLIBRES I LES COSES
Barcelona

Com va arribar a ser veritat Quintà?

A través del retrat freudià d'un periodista assassí, Amat mostra la cara més sòrdida del pujolisme

Alfons Quintà / TV3 Zoom

Després de llegir El fill del xofer (Edicions, 62), de Jordi Amat, et queda una gran sensació de desassossec. ¿Érem realment així? ¿Tan malalta estava la societat catalana postfranquista? ¿El règim del 78 va ser només una farsa lampedusiana, encarnada a Catalunya pel pujolisme corrupte? ¿I el maragallisme què, per exemple? ¿La monstruosa història del periodista tòxic Alfons Quintà és la metàfora de les misèries que hem amagat o és un mirall deformat? Segurament les dues coses. La Transició va ser desmemoriada i va perpetuar caciquismes lamentables, però seria absurd negar l’impuls democratitzador i renovador. El fill del xofer mostra la part fosca, per no dir sòrdida, d’aquells anys.

Jordi Amat ha bastit un assaig periodístic trepidant, documentat i alhora literaturitzat. Ha creat un relat freudià –matar el pare– amb un assassí de pel·lícula, pervers, tremendament real. Els que vam tractar Alfons Quintà quan ja era un periodista decadent (el mínim que vam poder: sí, feia por i feia fàstic), reconeixem el personatge i hi descobrim més misèries i barbaritats inhumanes de les que sabíem o intuíem. Era, en efecte, un egocèntric desagradable, inquietant, obsessiu. Havia estat l’estrella d’El País a Catalunya (va destapar el cas Banca Catalana), el creador de TV3 i del fracassat El Observador, el primer home de Pedro J. a Barcelona... i es passejava per l’Avui com si fos un Pulitzer i com si tingués Pujol agafat pels collons, però tothom el defugia i ningú el llegia. Sense saber-ho, sabíem que estava boig. El seu criminal final tràgic per desgràcia no va sorprendre ningú.

Alfons Quintà és el fill del xofer de Josep Pla, però no el fill d’una època. La necessària lectura d’aquest llibre no ens ha de fer confondre el fatalisme que projecta el personatge, i que per raons narratives a vegades el narrador fa seu, amb la història sencera d’un temps. Quintà, que des de molt jove va fer gala d’una autèntica personalitat desequilibrada (és impressionant la carta que amb 16 anys escriu a Pla fent-li xantatge), va convertir el periodisme en tràfic d’informació, en un mètode d’enriquiment personal i en una trituradora d’enemics reals o inventats. Hi ha persones tèrboles que necessiten enemics per afirmar-se. Veia el món com una conxorxa, veia el poder com una màquina de corrupció. I en va arribar a tenir molt, de poder mediàtic. Era un conspiranoic nat. La banalitat del mal de Hannah Arendt que tant li agradava citar els darrers temps, quan ja s’havia construït el paper de víctima del pujolisme, en realitat era ell mateix. Ell era el mal en persona, portava a dins un monstre que no podia ni volia dissimular.

Recórrer la història del poder polític i financer de la Catalunya de l’últim terç del segle XX de la mà d’aquest monstre és, sens dubte, un exercici revelador. Servirà per acabar de fer caure la bena dels ulls als últims ingenus. Però rere el monstre, i en el cor del pujolisme, en el nucli de la història bastida per Amat, també hi ha el contrapès moral encarnat per Francesc Cabana. Afortunadament, Quintà no és tota la veritat. Però la pregunta realment pertinent a la qual ens encara Amat és: com va poder arribar a ser veritat Quintà?