Barcelona"Podeu seure a la taula quan vulgueu. Podeu aixecar-vos i marxar, podeu tornar. Ara, això no és una assemblea: no podeu parlar des del vostre seient". Silenci. Davant nostre, una taula molt llarga, amb una dotzena de cadires i de micròfons. Era dimecres, i érem a l'Espai Lliure de Montjuïc, una de les sales del Teatre Lliure, que organitzava la trobada (tantíssimes, tantíssimes gràcies). Davant i a cada costat de la taula, grades plenes de gent que eren allà per recordar l'Anna Pérez Pagès i parlar del seu llegat periodístic. La convocatòria a La Taula, un format de la companyia Split Britches per generar discurs de manera democràtica i col·lectiva, tenia un enunciat: "La lluita no s'apaga: més periodisme cultural, si us plau! / En record de l'Anna Pérez Pagès".
Les paraules d'introducció de l'amfitrió, Juan Carlos Olivares, l'avís que només podríem parlar si sèiem a la taula, imposaven. Hi contribuïa el fet que, només entrar a la sala, els assistents ens vam trobar amb el sofà vermell de l'Àrtic, el sofà de l'Anna. L'impacte va ser gran, es notava molta emoció en l'ambient. El primer que va gosar aixecar-se i seure a la taula per contestar una pregunta que va llençar Olivares per obrir foc va ser el Manel Carrasco Buxeda, guionista de l'Àrtic (l'amfitrió ja no tornaria a intervenir fins al final de l'acte, per acomiadar-lo. La conversa es va construir espontàniament, a partir de la gent que anava seient a la taula). Aviat ens hi vam afegir el David Guzmán, l'Albert Galceran, el Toni Puntí i jo mateixa, i va sortir el retrat d'una Anna humanista, militant de la cultura als mitjans, apassionada i interessada per tot, fins al punt que Carrasco ens va explicar que havia fet esgrima! La seva faceta cuidadora va sortir diverses vegades; en va parlar, per exemple, l'Abigail Armengol. Per al Jofre Font i la Laura Guiteras, l'Anna també havia estat una mestra, i l'Andrea Gumes va recordar la confiança que els havia donat a l'Anna Pacheco i a ella quan van ser col·laboradores seves. La Júlia Bertran, després de constatar l'energia que hi havia a la taula –"costa parlar des d'aquí"–, recordava com l'Anna "feia molar" els seus entrevistats, i que l'havia fet sentir especial.
La cultura és la primera que cau
El periodisme cultural i la seva manca d'espais va ser central en la conversa. La Laura Sangrà, presentadora del Plaça Tísner, que la direcció de Betevé ha decidit tancar després de només dues temporades, explicava que havia estat "per un tema d'excel, de repartiment de mitjans". La Tània Sàrrias, va explicar com Culturas 2 havia passat de 190.000 espectadors a 30.000 amb el canvi d'horari al migdia i reivindicava: "tot és cultura". L'Ana Polo va afegir que "la cultura eixampla la mirada i fa pensar la gent, per això és la primera que cau". La Marta Salicrú va posar l'exemple, per a mi, més devastador: quan l'Anna ja estava malalta, ella i la Clara Narvion la van convidar a participar en un pòdcast. Ella els ho va agrair molt, perquè pensava que, en els mesos que havia estat fora dels mitjans, potser ja s'haurien oblidat d'ella: malgrat la seva trajectòria, era una por real de l'Anna. Com va afegir Salicrú, això permet fer-nos una idea de la volatilitat de la professió (i, afegeixo, de la poca confiança que li va demostrar casa seva, Betevé). Una professió que, com va dir la Rosa, la seva companya de l'ànima, no era un annex, sinó que era la seva essència. Va parlar per ella: "Si fos aquí, us diria: «No us rendiu!»". Ah, i no m'ho vull deixar: va reivindicar el seu sentit de l'humor, imprescindible. El necessitava, perquè, com va dir la Raquel Tomàs, "la lluita de l'Anna era contra l'estupidesa humana".
Em quedo sense espai i no puc citar tothom, em disculpo. Per sort, l'Ana Prieto Nadal va fer una relatoria de l'acte, que aviat estarà disponible a la pàgina web del Lliure. Anna, va ser molt bonic (potser ja ho saps, perquè em va semblar que hi eres). No ens rendim i, sobretot, no t'oblidem.
