BarcelonaAnna, avui no hi cabrem. Hi ha tanta gent que es vol acomiadar de tu, que necessitarem dos tanatoris. No et pots arribar a imaginar les coses boniques... no, boniques no, precioses, que s'estan dient de tu. O potser sí, que t'ho imagines, perquè aquests mesos de malaltia hem procurat que les sabessis. És un consol enorme que t'hagis sentit estimada. No podia ser de cap altra manera, és clar, tu que ens has estimat tant, que hi eres sempre, que feies les abraçades més franques i que ens rebies amb aquest somriure teu tan ample. A la ràdio, m'han preguntat què feia de tu la gran periodista cultural que eres, i he acabat el tall parlant del teu somriure. Anava amb el pack del rigor, de la passió, de l'entusiasme; de totes les hores que hi posaves, perquè poques pencaires he conegut com tu.

Era impossible no explicar-te coses, quan la gent s'asseia al teu sofà vermell, i et trobava amb aquella actitud d'escolta sincera, interessada de debò pel que deien, entusiasta del projecte, el llibre, l'exposició o l'obra de teatre de cadascú, que sempre sabies fer lluir. Periodisme cultural de primera, ho destaca tothom, i jo no he pogut evitar recordar els teus inicis, quan ens vam conèixer, fa més de vint anys, a COM Ràdio. Ja tenies aquesta il·lusió que et caracteritzava, eres una apassionada de la cultura: per això l'explicaves tan bé, t'hi comprometies tant, perquè t'importava. Molt més que això, te l'estimaves de debò. M'ha agradat recordar-nos joves, quan ens buscàvem pels passadissos per fer-nos confidències. Llavors, ja ens dèiem que algun dia faríem un programa juntes, i no ha pogut ser, però mentrestant hem procurat trobar-nos a totes les festes literàries que hem pogut. Com t'agradaven, i que bé que ens ho passàvem! Sempre, un missatge teu preguntant si jo ja hi era, i avisant-me que anaves tard; la puntualitat no era el teu fort, segurament perquè venies de fer una altra cosa. No has parat, Anna.

Veig tota la gent que et plora, tants amics estimats i tanta gent que vas conèixer treballant, i penso com t'ho vas fer, en una vida tan absurdament curta, per ser a tants llocs, i per transmetre'ns a tots la teva calidesa. Fins i tot la Jeanette Winterson va quedar impressionada, quan, fa pocs mesos, vas aparèixer al CCCB amb una gorra de punt al cap (el teu estimat cabell!) i la vas abraçar. Aquella entrevista l'havies de fer tu, ho sabies, però em vas convèncer que ningú la faria tan bé com jo. Aquesta eres tu, la generositat personificada. Com ara, que ja no hi ets, i m'afanyo a acabar aquest article que no hauria volgut escriure (Antàrtic. Non mi piace), per llegir un cop més el text que has deixat per a tots nosaltres, les paraules que ens vas escriure abans de morir, i que seran consol per a tots els que t'estimem, si aconsegueixo llegir-les sense sanglotar i que s'entenguin. Últimament deies que et senties sostinguda per nosaltres, però, durant una estona més, seràs tu qui ens sostingui.

Anna, et volia fer l'article més bonic, i m'ha costat trobar les paraules. Per això, busco refugi per acomiadar-me de tu en les d'un poeta, com et reconfortava la poesia! Em sembla que Enric Casasses va escriure aquestes línies pensant en tots els que ens sentim orfes de tu: "No haver-te conegut / seria terrible. / Però terrible terrible. / I no ho sabria. / A sobre, no ho sabria".