Italo Svevo, pseudònim d’Ettore Schmitz (1861-1928), va titular una novel·la breu La història del bon vell i la bonica joveneta (Adesiara, amb traducció de Marina Laboreo Roig). Un segle després, aquest títol tan blanc i amable és del tot políticament incorrecte per explicar la relació que s’hi conta: la d’un influent home de negocis vidu que troba feina a una jove i, a canvi, ella es converteix en la seva amant i s’ho cobra bé, de feix de bitllets en feix de bitllets. El vell pretén que és un bon filantrop enamorat, i se sent deliciosament culpable i deliciosament jove. La jove riu, xerra pels descosits i té altres aventures. Tot això passa a Trieste durant la Primera Guerra Mundial.

Svevo es va haver de dedicar als negocis bona part de la vida, però sempre el va acompanyar la vocació literària. A Trieste, la seva ciutat, va conèixer i va travar una profunda amistat i col·laboració literària amb James Joyce. Interessat per Freud, va traduir La interpretació dels somnis conjuntament amb un nebot seu que era metge. Això darrer ja va ser durant la Primera Guerra Mundial, quan la família va fugir de la ciutat i ell s’hi va quedar sol per vetllar pels negocis. És l’època en què se situa la nouvelle que comentem, escrita el 1923.

La influència freudiana s’hi deixa notar, igual que a la seva novel·la més coneguda, La consciència de Zeno. Quan el vell protagonista cau malalt, s’instal·la en una mena d’estat d’endormiscament propici a barrejar somnis i realitat: “Ara sabia que estimava la noieta de les robes de colors i que l’estimava com una filla. L’havia posseïda a la realitat i l’havia posseïda al somni o, més ben dit, a dos somnis. A tots dos somnis, es deia el vell a si mateix, sense saber que els somnis es tenen de nit i es completen de dia”.

L’home es tortura, passa de l’eufòria inicial, en què pretén justificar el seu plaer com una relació “autèntica”, a la confusió, la mala consciència i el dubte culpable. És com si Svevo el psicoanalitzés: “En el fons, el remordiment no és res més que el resultat d’una determinada manera de mirar-se al mirall. I ell es va veure miserable i petit”. Però no es va menysprear per haver prostituït la relació amb el diner, sinó tot al contrari, moralitat burgesa en essència: “Sempre havia pagat massa poc a aquella joveneta. Per certs plaers, els homes generosos assumeixen compromisos equivalents (...) Havia estat dèbil amb ella perquè havia seguit preocupat pel desig insensat de semblar pur”. Pagar bé, això és el que compta.