BarcelonaLa meva il·lusió quan era petita, com a bona filla única, era tenir un germà, company de vida i jocs. Els meus pares no van tenir més fills, així que, durant una època, vaig demanar un gos a canvi. Com que no eren amants de tenir animals peluts dins de casa, vaig haver de conformar-me amb una cadernera que es deia Pájaro i amb alguns llibres que narraven l'amistat entre els nens protagonistes i els seus quissos, que llegia i rellegia sense parar. Els meus preferits eren L'illa dels dofins blaus de Scott O'Dell, l'epopeia d'una noia índia que ha de sobreviure sola en una illa, amb l'única companyia d'un llop domesticat; el clàssic Lassie torna a casa d'Eric Knight, en què una gossa viatja vuit-cents quilòmetres per retrobar-se amb el seu amo, o La meva amiga Flicka, de Mary O'Hara, que narra l'amistat entre un noi granger i la seva euga (en aquell temps també volia un cavall com a millor amic, però vivíem al barri de Vallcarca, a Barcelona, i ja assumia que no era un somni gaire realista).

Anys més tard, tornant de matinada a casa després de sortir de festa, vaig trobar-me una senyora amb un cadell a les mans. Em va dir: "Si la vols, és teva. Si no, la deixaré al contenidor". La vaig agafar, amb la voluntat de buscar-li una família el dia següent. La sorpresa va ser que aquella gosseta va estovar el cor dels meus pares, que van accedir que la seva nova família fóssim nosaltres. Quan em vaig independitzar i me la vaig endur, em van demanar si ella, la Kènia, podia tornar a casa, com la Lassie, i van viure plegats disset anys. Per la meva banda, ja adulta, he conviscut amb dues gosses més, la Nuna i la Bimba, dues petaneres llestes, maques i bones, que ja no hi són però que encara trobo a faltar.

El quisso que tinc ara és un podenc petit i barrejat, que vaig adoptar fa quatre anys a la protectora Apa Pupetc, una associació que funciona a través d'una xarxa de voluntaris que rescata animals en males condicions i els col·loca en famílies d'acollida, fins que troben qui els adopti definitivament. El Lucas em va robar el cor des del compte d'Instagram de l'entitat (@adopta_apa_pupetc), on pengen la informació dels gossos (i gats) que tenen en adopció. Va ser rescatat d'una síndrome de Noè, un trastorn mental que fa que una persona acumuli animals en molt males condicions i sense consciència del maltractament. D'aquella casa, a banda d'ell, n'han sortit, fins ara, més de cent gossos, que són cosins, germans, tiets, com una gran família monàrquica de quatre potes. Amb alguns dels nous propietaris, compartim un xat on ens enviem fotos dels quissos, que són com clons. La majoria no ens coneixem però, tot i així, ens hem convertit en una estranya família.

El Lucas és el gos més divertit que he tingut. Pesa set quilos, és juganer i carinyós, i el tinc enganxat com un gomet als peus allà on vaig, i quan escric. La meva filla em diu que semblem la Mulan i el Mushu, els protagonistes de la pel·lícula de Disney, i m'agrada pensar-ho perquè això ens converteix una mica en protagonistes d'un relat d'amistat com els que llegia quan era menuda, i somiava que tenia un millor amic de quatre potes. Potser algun dia ho podria convertir en una història de ficció i, així, tancar el cercle.