Barcelona"Tot va començar a enfonsar-se quan els futbolistes van començar a deixar-se els cabells llargs. En aquell moment és quan hauríem d'haver plegat", això és el que diu, molts anys després, al segle XXI, John Weinzierl, guitarrista d'Amon Düül 2, al llibre Future days. El krautrock y la reconstrucción de la Alemania moderna, escrit pel crític musical David Stubbs i publicat per Caja Negra Editora, a Buenos Aires, el 2014. Poques vegades un títol mostra tan clarament de què tracta un llibre. L'autor recorre l'Alemanya dels anys 60 i 70 a través de les seves bandes de rock, avui més considerades que no en el seu moment, i sobretot a través de les ciutats on es van constituir. Surten, entre d'altres, el Munic d'Amon Düül 2, la Colònia de Can, el Düsseldorf de Kraftwerk i de Neu!, l'Hamburg de Faust i la llavors dividida Berlín, escullera destruïda de tots els exèrcits.

Les pàgines del llibre parlen d'una joventut que es va rebel·lar contra la història familiar, que va rebutjar tot allò que els pares representaven, uns joves que van qüestionar la desnazificació del seu país assenyalant la ingent quantitat d'antics simpatitzants del nazisme que vivien impunement exercint càrrecs públics de rellevància a tot arreu. Joves que, al mateix temps, se sentien envaïts pels nord-americans, de manera que quan es manifestaven contra la Guerra del Vietnam ho feien amb la convicció que els seus pares també havien estat colonitzats pels Estats Units. Aquesta percepció els va portar a la recerca d'una manera pròpia de tocar.

Música i realitat anaven de bracet. La realitat llavors no era el relat, sinó la vida. La realitat era la política (de la mateixa comuna de Munic en la qual es va formar Amon Düül van sortir Andreas Baader i Ulrike Meinhof, creadors de la banda armada Rote Armee Fraktion, encara que ells dos van seguir camins molt diferents; per cert, la comuna era al mateix edifici de Prinzregentenplatz on temps enrere Adolf Hitler havia fet un discurs des d'un balcó). La realitat era l'art (dels ambients artístics de Colònia procedeixen els Can: el seu primer cantant era escultor i dos dels integrants del grup van ser alumnes de l'escola de música de Stockhausen). I la crítica a la realitat feia obrir-se les ferides més pròpies i íntimes.