BarcelonaXavier Pla és autor d’Un cor furtiu (Edicions 62), la vida de Josep Pla en 1.500 pàgines, un fabulós retrat ideològic, literari i íntim de l’autor d’El quadern gris a través de la seva peripècia vital lligada al tràgic segle XX català i europeu.

La paraula felicitat devia molestar a Josep Pla. Massa rodona, massa ideal, poc aterrada. Va ser mai realment feliç?

— L'objectiu principal del llibre és explicar la vida d'un home que resulta que és un gran escriptor. He volgut que el llibre tingués l'alè personal, el batec vital.

El batec del "cor furtiu". Com bategava? De què s’amagava?

— Feliç? No té una resposta ràpida. Pla, per començar, és un escèptic. Tota la vida desconfiarà dels grans conceptes, les grans paraules: se les mirarà de reüll. Segur que va tenir moments de felicitat intensa al llarg d’una vida molt plena i activa. I segurament van molt lligats als moments d'escriure, de crear, que són moments per a ell. No és un escriptor de cafè, restaurant o biblioteca. No escriu mai en públic. Ho fa de nit, sol, a casa o en una habitació d’hotel, en moments furtius i ferventment íntims. És en l'escriptura quan realment és ell.

Això és molt Montaigne, no? Escriu i s'escriu. El seu objectiu literari és el seu objectiu vital.

— La filiació amb Montaigne és clara. La lectura de l’autor dels Assajos és fundacional en la seva vida. El 1913 [té 16 anys], d'adolescent, ja el compra. És una lectura que l'arrossegarà tota la vida.

El marca.

— Els lectors de Montaigne sabem que per a ell el propi cos és molt important. També per a Pla. Tot passa pel filtre de la seva mirada, de la seva percepció, de la seva vivència, fins i tot física. Pla parla molt d'ell mateix i molt del seu cos: d'un mal de queixal a una grip, o el tifus que agafa menjant ostres contaminades. Parla de menjar, de beure, de la masturbació... És a partir del senzill filtre del cos que analitza la realitat, una realitat sempre molt presentista. Viu molt a fons el present, s'implica en cada acte, cada coneixença, cada viatge. I alhora la seva obra és memòria.

Aquí ja tenim un dels contrastos que marquen Pla. Un altre concepte: la por. Por al fracàs com a escriptor, por a no tenir diners. I, esclar, por a la mort.

— El quadern gris comença amb la por a la grip espanyola per l'epidèmia de 1918. Amb la por a la mort. El seu germà té febre i temen que no tingui l'epidèmia. Al cap dels anys, el tifus que agafa el 1942, i pel qual està a punt de morir, condiciona moltes coses que farà després. Quan anys abans, el 1928, mor el seu amic Joan Granés, més jove, també l’impacta molt. Està vivint a tota velocitat, treballa molt, viatja frenèticament, coneix un munt de gent, i de cop la mort. El 1928 es torna un any decisiu: per exemple, deixa La Publicitat per anar a La Veu de Catalunya.

Anys a venir hi ha l’incident tragicòmic a la barca, l’estiu de 1935, quan passa quatre hores a l’aigua, i l’atac de cor de 1972, que pateix sol al mas Pla durant vuit hores.

— En aquest naufragi, Pla és davant de Calella en una barca amb una noia. No he aconseguit saber quina. La barca bolca i ell aguanta amb la cartera fora l’aigua: hi havia 1.800 pessetes. Això és l’anècdota, però després és a la base de la seva teoria de la propina. Ha naufragat, ha tingut accidents de cotxe, ha caigut d'un cavall, però finalment està viu. La propina. Són qüestions de fons, encara que a vegades els doni aquest to una mica més humorístic, de riure’s d'ell mateix.

L'atac de cor de 1972 també l’acaba literaturitzant.

— En ell, tot és escriptura. I a mi m’ha servit per justificar la paraula cor al títol. Primer pensava més aviat en els ulls, en la mirada; és un home a qui li agrada el paisatge, que té una mirada sensual cap a la realitat. Però això era l'escriptor. Si volia parlar de la persona, m'havia de centrar en el cor. Tot i els excessos, Pla sempre va gaudir de molt bona salut. Menys quan li va fallar el cor. Tres atacs de cor. Al segon, un metge li diu que ha tingut una trombosi coronària. I ell troba que és un nom bonic per a un escriptor. El 1972, mentre està patint tot sol l'atac de cor, ja està pensant com l’escriurà. I l'any 1974 publica un text extraordinari, Un infart de miocardi. Hi explica fil per randa totes les sensacions. Hi ha Facultats de Medicina que el fan llegir als futurs metges, perquè és d'una exactitud científica total i, alhora, molt literari i d'una vitalitat extraordinària.

Un altre concepte: la llibertat. Personal, d’acció, de pensament. L’anteposa a tot.

— Sí. Per sobre de tot, vol ser un home lliure, però n’ha de pagar un preu molt alt. Josep Pla té una dimensió fàustica, de pacte amb el diable. Ho diu Carles Riba en un text de 1927. A més de ser un gran poeta, Riba és un crític molt agut. Diu que per un mot bell Pla és capaç de vendre's l'ànima al diable. Això, per a bé i per a mal, té a veure amb aquesta llibertat. Per poder escriure, per la seva ambició literària, que és immensa, si cal pacta amb el diable. Si no entenem això, no entendrem moltes de les seves actituds i contradiccions polítiques. I, alhora, hi ha una gran confiança en ell mateix. Per dir la veritat, amb absoluta llibertat. I troba que, precisament, un dels defectes col·lectius a Catalunya és que no es diuen les coses pel seu nom. Ell les dirà. Moltes vegades s'equivocarà o es contradirà. Canviarà d'opinió. Serà capaç de dir A i B, blanc i negre, alhora. I per això també haurà de pagar el preu de la polèmica. Però és de l'escola de pensament liberal: polític i econòmic. Té aquesta necessitat de llibertat personal.

Anem a la ideologia. Adi Enberg, la dona més important de la seva vida, deia que era "un gos sense collar".

— Des de la Grècia clàssica hi ha tota una imatgeria relacionada amb l'escola cínica que té a veure amb els gossos. I és curiós que quan Pla busca un animal per comparar-se, es compara amb un gos, però amb un gos de carrer. Un gos petaner, sense amo. És una imatge que sembla feta expressament per a ell.

Ha sortit Adi Enberg, però va tenir moltes més companyes. Xavier Fabrés ja va fer un llibre sobre les dones ocultes de Pla. Però n'heu trobat més. El llibre té punts de culebró. Quines? Quantes?

— Aquest era un dels reptes de la biografia. He volgut que les dones de Pla tinguessin veu pròpia a través de les cartes: van estimar-lo molt i van ser molt estimades. Per raons o prejudicis complexos, Pla va preferir mantenir-les ocultes en l’obra. No en la vida: eren acceptades amb tota naturalitat per la família i pels amics. Però en l’obra és capaç de parlar de personatges de Palafrugell anecdòtics i intranscendents i no dir res de l’Adi, a qui coneix a París a la dècada dels 20 i amb qui estan junts 15 anys, tot i que amb molts alts i baixos. Està clar és que Pla era un home que tenia una capacitat de seducció important amb les dones, i també amb alguns homes que es van enamorar d'ell, com Alexandre Plana.

Tenia carisma, seduïa, jugava.

— Pla arriba a Gènova l'any 1922, i al cap de 15 dies ja té una novieta, la Rosetta, l'única a la qual no he donat veu perquè no hi ha traces de cartes. Era la filla d'un quiosquer i a ell, a més d’agradar-li molt, li anava bé per tenir cada dia la premsa gratuïta, deia als amics. Aquesta manera de treure-hi importància, aquesta caiguda de to, la feia servir molt. Després va a Berlín i al cap de tres setmanes ja té una altra nòvia, la Lili Herscovitz, una persona molt interessant. Ell no sap alemany. És ella qui el guia i l’introdueix a la vida de la ciutat, dels feliços 20, els anys de la inflació. I després de Berlín, a París de seguida coneix l’Adi. Cristina Badosa ja la va retratar, però ara amb les cartes surt una persona molt sensible, molt culta... És ella qui fa llegir a Pla l'Ulisses de James Joyce. Parlava molts idiomes: anglès, alemany, francès, català, castellà. Nascuda a Barcelona, el pare era noruec (i cònsol de Dinamarca) i la mare sueca. Estava molt enamorada de Josep Pla i era una devota de l'escriptor. Sempre li deia Joe a les cartes, escrites en un català impecable. En canvi, Pla feia moltes faltes d'ortografia, tota la vida va escriure dissabte amb pe i records amb te.

Al principi hem parlat de la felicitat. Hi ha, en tot cas, l’evidència d’una insatisfacció permanent. Què li desagradava a Pla de Josep Pla?

— Aquesta reflexió està molt bé. Pla sempre ha tingut molts detractors, però, de fet, el principal detractor d'ell és ell mateix. Això el salva de moltes coses. No és un narcisista. En els seus autoretrats, i en té molts, començant amb El quadern gris, la percepció que té de si mateix és molt negativa. Hi ha una insatisfacció profunda. Fins i tot diu que els seus trets facials fan que se li notin tots els defectes a les fotografies. No es fa cap concessió. I per resoldre aquestes insatisfaccions només troba el camí de l'escriptura. La literatura li permet desdoblar-se, posar-se una màscara.

Però la insatisfacció persisteix.

— Sí. Quan el 1966 es publica El quadern gris, tots els articles, les ressenyes i les valoracions són unànimes: és el millor llibre de la història de la literatura catalana. Que si és el nostre Montaigne, el nostre Balzac, que si és com Proust, que si des de Llull no hi havia hagut un escriptor com aquest en català. Doncs bé, ell està insatisfet.

I se n’ha anat a l'Argentina.

— Sí, resulta que s’està tres mesos a l'Argentina i es perd tot el procés d'edició. Cosa que no deixa de ser paradoxal.

Perquè és un projecte de tota una vida. Comença a escriure’l als 17 o 18 anys i l'acaba als 69.

— Exacte. En una carta a l’editor Josep Vergés, li diu que tota la colla de crítics i comentaristes no han entès res del llibre. I una altra vegada aquesta caiguda de to tan planiana: "El quadern gris és un quilo i mig de paper i prou".

Més enllà de la reelaboració, el Pla jove ja prefigura perfectament el personatge complex. Té com una maduresa precoç bestial.

— Ell mateix diu que era un jove prematurament envellit. Què és El quadern gris? Em sembla que és l'última vegada que Pla es posa davant del mirall. Té 69 anys, fa dècades que està pensant en aquest llibre. Recupera un diari de joventut de l'any 18 i 19, l'amplia, el refà, el reescriu, hi afegeix coses, en treu d'altres, i ho posa com a primer volum de l'Obra Completa. Per què? Perquè és el llibre on s'explica el naixement d'un lector i el naixement d'un escriptor, la seva cristal·lització.

Pla és un home que es cansava de tot: de les dones, dels diaris, dels polítics, de les ciutats... Però alhora és un home d'una gran continuïtat. També és això El quadern gris? I de la mateixa manera, es pot dir que no té fa una família però dona continuïtat a la família d’on ve, al mas, la casa, la terra.

— Un dels regals que m'han fet ha estat poder consultar les cartes amb el pare, la mare, les germanes i el germà. Sabíem molt poques coses de la seva família. I per a ell era molt important. No en un sentit conservador, sinó pel que dius: de continuïtat i de tradició. Publico un capbreu de 1333 sobre la casa: Berenguer Pla de Llofriu n’és el primer propietari, i les terres que té són les mateixes que hereta el pare de Josep Pla. Això explica moltes coses de la seva vinculació amb el mas, amb la terra. I després hi ha el que Joan Fuster va definir com a grafomania. A la família Pla tots s'escriuen cartes amb el Josep, el fill gran, que a partir del 1920 marxa a l’estranger com a corresponsal de premsa. I tots guarden les cartes al mas.

La figura del pare és increïble, un desastre absolut, tots els negocis li surten malament. Posa en risc el patrimoni. Pla es posa molt nerviós.

— A les cartes amb el pare i la mare, Josep Pla els tracta de tu, un fet bastant insòlit en algú nascut al segle XIX. Els diu papà i mamà. És una família molt tradicional, però amb alguna punta de modernitat. I sí, la figura paterna és d’una gran incompetència. A mesura que passen els anys, el Josep acaba fent de pare, i el pare fent de fill, obeint. Josep Pla ho dirigeix tot. El pare tenia una mena d’abúlia, d'apatia, no sé si de depressió endògena. En un moment determinat surt la llista dels majors contribuents de Palafrugell, i el pare de Pla és el tercer. Els dos primers són industrials del suro. Ell és un rendista: amb molts diners, amb moltes terres, i que fa un bon casament amb Maria Casadevall, que ha heretat d'un germanastre que havia fet les Amèriques. Al pare, Pla li diu una vegada: "Papà, ¿és veritat que si no haguessis fet negocis series ric?" Perquè cada vegada que fa una cosa, s'arruïna. Estan a punt de perdre la casa familiar de Palafrugell, hipotecada. El pare no paga les lleres i l’ha de recomprar el germà petit, el Pere, quan surt a subhasta. El Pere té una gran lleialtat al Josep... De vegades s'ha parlat de la relació de Pla amb els diners, amb el valor de la moneda, de la inflació increïble que va viure amb la República de Weimar. Bé, doncs aquí hi ha una història familiar que havia quedat també oculta que ens ajuda a entendre moltes coses del seu pensament econòmic.

Anem al pensament, doncs. A la ideologia de Josep Pla. Abans parlàvem del seu mentor Alexandre Plana, que estava enamorat d'ell. Plana definia Pla com "un animal radical en un cos burgès". Què era? Liberal? Anarcoconservador?

— També és Carles Riba qui diu, ja el 1927, que Pla sempre és una cosa i la contrària. Tímid però descarat. Egoista però generós. I va fent tota una llista de contradiccions. La qüestió de l'anarquisme de dreta també l’argumentarà Fuster. En tot cas, si parlem de la ideologia de Pla, el primer que hem de dir és que ell és un catalanista...

...un catalanista que diu que el nacionalisme és un desastre i que només es pot ser nacionalista català per raons òbvies.

— Exacte. Diu que el dia que Catalunya sigui independent no caldrà ser nacionalista. Ho diu després d’haver vist què és l'Action Française i d'haver anat a Itàlia i haver vist per on va el fascio de Mussolini. El seu món és el món català. La seva preocupació, la seva vinculació. "El més important per a un escriptor és no equivocar-se de país –diu–. Jo estic ancorat en aquesta tribu". I ara que parlàvem del pare, mai explica que era president de la secció local de la Lliga a Palafrugell. I amic personal de Francesc Cambó. I el seu germà Pere serà militant de la Lliga. Pla, no. No, no va ser mai militant de res.

Sempre militant d'ell mateix.

— Sí. I alhora la seva estructura mental, també la literària, és una estructura absolutament catalana, 100%. I això, evidentment, el 1936-39 i el 1939-45 li comportarà moltes tensions.

Entre escèptic i cínic. Metafísic, primari, empíric, pragmàtic, individualista, materialista, descregut... Si vostè hagués de triar tres adjectius, tal com ell escrivia, quins agafaria?

— Hi ha un moment que té uns amics americans dels quals diu que són misantròpics, frenètics i simpàtics. I jo crec que Pla era misantròpic, frenètic i simpàtic.

Això passa el 1933-34 a Madrid. I un d’aquests nord-americans és Hemingway. Tots tres tenien un greu problema amb l’alcohol, com ell.

— Sí. És un moment dur per a ell. El Madrid dels anys 30 és una època estèril des del punt de vista literari. És impressionant. Ell, que havia començat publicant un llibre cada any, de cop publica molt poc. Són uns anys en què perd el nord, perd la lucidesa. Està molt excitat en l’olla bullent de la política madrilenya, espanyola.

Ha fet el salt a la Lliga. Ha deixat La Publicitat, diari del catalanisme progressista, i s'ha posat a les ordres de Cambó. I, a més, les esquerres estan governant, han guanyat... Després ja sabem tota la història: tornen les dretes, però tampoc són les seves, i per tant està molt desorientat.

— Sí, i coneix dos periodistes del New Yorker, Rex Smith i Robert Clark, que li presenten Hemingway. Conviu amb ells una breu temporada. Són uns personatges excessius. Totalment alcoholitzats, i ell segueix també aquesta vida. Els agrada anar a caçar, als toros, a la boxa. Busquen l'Espanya primitiva, salvatge.

Cosa que a Pla no li interessa gens.

— Gens. Els toros no li agraden. Però sintonitza amb el grup. El seu contrapunt d’autenticitat ell el troba a l'estiu quan va Calella i parla amb l'Hermós, un pescador, criat, majordom, que viu en una barraca a Aigua Xelida, i que per a ell representa l'altra banda del pèndol, la saviesa popular, la mesura, la ironia. Sent una fascinació extrema per ell, i per tota una sèrie de personatges una mica pintorescos...

...que viuen molt lliurement. Pla és molt desmitificador, poc idealitzador, però en aquests personatges hi ha el pinyol del seu ideal, entre moltes cometes. Ell mai serà així, ni ho pretén. Ell és el periodista brillant i cosmopolita que fa eclosió molt jove des de París.

— París, i a partir d'aquí, Alemanya, Itàlia, Moscou, Londres, Anglaterra, etcètera, i ja no para. És una dècada brillant, prodigiosa. En la seva trajectòria hi ha dues etapes que em van costar força d'explicar per què són tan excessives: els anys 20 i els anys 40. Són uns moments en què Pla demostra una vitalitat, una hiperactivitat personal i professional, que provoquen vertigen. Diu mig de broma que no dormia dues nits a la mateixa ciutat. Durant setmanes i mesos. Hi ha una avidesa, una curiositat, unes ganes de conèixer. I escriu articles constantment.

A vegades per a més d'un diari, com quan compagina La Publicitat i La Veu de Catalunya. Com si ara fes simultàniament de corresponsal per a l'ARA i La Vanguardia. Tots el volen.

— Els lectors s'adonen que Pla, que és un joveníssim periodista i corresponsal, que encara no és un escriptor, escriu d'una manera diferent, està modernitzant el periodisme català. No només diu coses diferents, sinó que les sap dir d'una manera diferent. Amb una autenticitat, amb una expressivitat, sempre en primera persona. A Joan Creixells, el filòsof que va morir prematurament, l’impressiona que en tant poc temps ja comenci a tenir imitadors.

Arrenca del Noucentisme, però el supera ràpidament. Fins i tot flirteja amb les avantguardes. Vostè ha descobert un poema seu estil Papasseit.

— Sí, es titula Poema. I passa al port de Barcelona. Té ressonàncies de Salvat-Papasseit. Es coneixien i es respectaven, tot i que eren molt diferents. Pla li dedicarà un homenot. El poema en qüestió, caligramàtic, és una curiositat filològica, però és que a més té gràcia. Està molt bé.

No podem dir que sigui el Picasso de les lletres catalanes, però té una capacitat d'absorció. Quan l’acusen, ell defensa el plagi amb un desvergonyiment increïble.

— Tota la premsa satírica de seguida fa broma amb Pla. Pla ve de plagi, diuen.

Genera odis dins del catalanisme. El salt a la Lliga li crea molts enemics, i després de la guerra i l’espionatge a favor de Franco, la cosa empitjora, esclar. Fins a arribar, al cap dels anys, a la polèmica del Premi d'Honor, que no l'hi donen.

— Hi ha coses que no li perdonen mai. És una llàstima. Vist en perspectiva, és més fàcil dir-ho tot. I a més ara podem accedir a papers inèdits on veiem aquest catalanisme més privat de Josep Pla. Dit això, amb una mica de generositat per totes dues bandes s'haurien pogut reconciliar les dues grans ànimes del catalanisme cultural dels anys 70. Hi ha una frase en una carta de Mercè Rodoreda a Joan Sales, dos catalanistes de pedra picada, del bàndol republicà, que han estat a l'exili i que, per tant, no són planians. Comenten la polèmica del Premi d'Honor. I Rodoreda diu aviam si resultarà que a Catalunya només hi va haver un franquista que es deia Josep Pla i Casadevall quan això estava ple de franquistes fins fa 10 anys. I Sales li respon que no li donaran el premi, ell en diu "la coliflor", no perquè hagi estat o no franquista, sinó perquè "és el millor escriptor que tenim".

I alhora hi ha hagut un nacionalisme espanyol que s’ha intentat fer seu Pla, començant per Aznar, l’avi del qual, Manuel Aznar, va ser el director d’El Sol i va contractar Pla.

— Manuel Aznar era un periodista que venia del nacionalisme basc, del PNB, i que després s'instal·la a Madrid, és director d'El Sol, i és un dels companys o col·legues dels últims mesos de guerra de Josep Pla, i que...

...acaba dirigint La Vanguardia amb l'entrada dels feixistes a Barcelona (amb Pla de subdirector) i també anys després, quan Galinsoga és apartat, i fent carrera diplomàtica.

— Sí. Aznar té un article sensacional a La Vanguardia en què diu que totes les amistats falangistes de Pla de l'any 37, 38, 39 eren amistats interessades. Amb la guerra va trencar amb tots ells. Això explica una mica la manera de funcionar del senyor Josep Pla: si calia acostar-se al falangisme per salvar la pell, estava disposat a fer-ho, a vendre's l'ànima al diable. Aznar diu que Pla hauria pogut ser un dels millors escriptors en castellà o ser el millor escriptor en català. I té clar que tria el segon camí. Al periodisme espanyol Pla va tenir alguns deixebles, com Francisco Umbral, però moltes vegades a Madrid se’n parla com de l'autor d’El quaden gris i res més, desconeixen la magnitud de l'obra catalana de Pla.

Als anys 20, Francisco de Cossío diu que Pla és el periodista espanyol més intel·ligent, però que és "un català, molt català" i que té un "desdeny olímpic cap a Castella".

— L'Aznar diu el mateix: "Este diablo de catalán no sabes nunca si habla en serio o en broma", i ve a dir que és massa català, que no és dels seus.

Quan torna de l’exili, Pla escriu en castellà a Destino però es conjura per publicar tota la seva obra en català. Té en contra els falangistes més purs i els catalanistes republicans.

— Sí. Tota la premsa falangista dispara contra ell. No els agrada la ironia. Alguns jerarques li fan articles duríssims, per exemple Pla rataplán, que concentra tots els tòpics antisemites en la figura de Pla: no és de fiar, només li agraden els diners, és un fenici... I en el mateix moment, a tota la premsa catalana de l'exili els insults contra Pla són el pa de cada dia: botifler, col·laboracionista, saltimbanqui, pallasso, traïdor, covard, irreverent. La ironia tampoc els acaba d'agradar. Però Pla té els lectors. Els té des dels anys 20 i no els deixa de tenir. És impressionant. El Sant Jordi de 1942 el llibre més venut a Barcelona és Viaje en autobús.

Un llibre escrit en català però que ha de publicar en castellà. Això vostè ho ha documentat.

— Sí, i el mateix amb la primera guia de la Costa Brava. Hi ha els manuscrits en català. Els havia fet confiant que el règim deixaria publicar en català, igual com la dictadura de Primo de Rivera, quan es va donar una certa tolerància amb la premsa i la literatura en català.

I llavors se li acut allò de fer que Destino sigui "una revista franquista antifranquista". I s'instal·la al mas Pla en una mena d'exili interior col·laboracionista. Tot alhora.

— Hi ha un moment una mica grandiloqüent, moments dels quals Pla no en té gaires, en què es compara amb Lo Gaiter del Llobregat. Diu que és una època de reconstrucció, de renaixença, i ell està disposat a jugar tots els papers de l'auca en aquesta reconstrucció de la cultura catalana. Entenc, però, que hi hagi gent que no ho accepti.

Gent que es jugava la vida. Hi havia afusellats, gent a la presó, gent a l’exili.

— Esclar. I gent a Europa que topa amb els nazis. Però Pla diu que si hi ha una escletxa s'ha d'aprofitar. Que si la censura ens tomba llibres no deixarem de presentar-los. I fa dir a Manuel Brunet –sovint fa que altres parlin per ell– això del Destino franquista antifranquista. Un deliri, si vols: però permet entendre una mica aquesta manera de fer d'ell que alguns poden considerar amoral, però que té una moral al darrere que és no deixar de pedalar en cap moment. I, per tant, la revista, sobretot després del 1945, es fa més liberal.

Anem a altres episodis concrets rellevants de la seva vida. Múnic, 1923. L’entrevista a Hitler feta per Xammar i Pla. ¿Real o inventada?

— Pla és el corresponsal de La Publicitat a Berlín i conviu amb el seu amic Eugeni Xammar, corresponsal de La Veu de Catalunya. Sigui per casualitat o no, el 8 de novembre de 1923 són, d’això no hi ha cap dubte, a Múnic, a la gran cerveseria on es produirà la famosa entrada de Hitler disparant cap al sostre. Una altra cosa és l'entrevista. Pla no parla alemany. Qui en tot cas fa l'entrevista és Xammar, que està casat amb una alemanya. Pla observa o escolta, i després reprodueix el que li explica Xammar, i per això titula que es tracta d’un monòleg. Hi ha una cosa estranya: que cap dels dos, i tots dos tenien una memòria prodigiosa, mai més en el futur no recordin aquest episodi. Això és una mica estrany. Ni que sigui per dir "nosaltres ja vam veure que era un boig, un histèric del nacionalisme". Però l’entrevista es va publicar als dos diaris. I la traducció de la versió de Xammar a l'alemany ha fet que la historiografia més seriosa en alemany consideri que és el primer cop que surt la solució final nazi en un document. Per tant, se'm fa una mica difícil pensar que el senyor Xammar se la inventés.

París, 1924. Ell està exiliat per la dictadura de Primo de Rivera. I s’acosta al cercle de Francesc Macià.

— Com hem anat dient, Pla és i no és, és una cosa i és l'altra. Ve de Berlín, i el febrer de 1924 coneix Adi Enberg a París. Ella forma part dels cercles macianistes d'Estat Català que estan començant a preparar el complot de Prats de Molló. A través d'ella, coneix personalment Macià, pel qual en un primer moment té una gran admiració. Després, als anys 30, quan serà president, li dirà de tot. Però en aquell moment l’admira. És més, col·labora en diverses publicacions d'Estat Català. Té un article, Necessitat del Front Únic, que els mateixos militants d'Estat Català diuen que és el millor article que s'ha publicat sobre el seu moviment. Pla parla amb tota naturalitat del fet que l'única solució és la independència de Catalunya, i li diu al seu germà que creu que la veuran. També s’atribueix haver convençut Macià perquè vagi a fer el famós viatge a Moscou. A buscar suports.

Febrer del 36. Madrid. Tot i ser corresponsal de La Veu de Catalunya, s’ha fet molt amic de Portela Valladares, president espanyol. Actua gairebé com si fos el seu secretari personal, una cosa increïble. I quan hi ha la victòria del Front Popular, se'n va a la matinada a veure’l i li diu que no els traspassi el poder.

— Li diu que instauri una dictadura. Ho sabem perquè vam trobar un petit dietari telegràfic que Pla escriu entre l'1 de gener i l'1 d'abril de 1936. També escriu al seu pare que cada dia va al ministeri amb Portela. Penso que fins i tot li deu fer algun discurs. I, en efecte, després de la victòria del Front Popular considera que no s'ha d'acceptar el resultat de les eleccions. En un context de polarització extrema a Catalunya, Espanya i tot Europa, la meva hipòtesi és que el catalanisme de Pla es va empetitint i emergeix amb molta força un Pla més autoritari, partidari d'una mena de dictablanda.

Està espantat per la revolució, pel comunisme.

— Pel que pugui venir. Està molt escaldat pel que va passar a Astúries, per tota la qüestió dels rabassaires. Té una mirada absolutament apocalíptica. De fet, l'última frase d'aquest petit dietari és que la guerra està a punt de començar, i això ho escriu el 31 de març del 36.

Podríem seguir. Hi ha l’espionatge. Hi ha els primers 40 i tota la postguerra. Amics, enemics. Però no voldria acabar sense preguntar-li què hem de fer del fals pagès Josep Pla. Què hem de fer de l’home de la boina?

— Llegir-lo.

Esclar. Però, vull dir: ¿la boina és la llengua i la terra, són aquestes continuïtats?

— Bé, acabo la biografia explicant una entrevista televisiva que gairebé tothom ha vist, la que li va fer Soler Serrano a TVE. Fantàstica, l'última gran representació pública del personatge Josep Pla, que al final es posa la boina. Tothom queda fascinat: quin home més autèntic, quina saviesa, quina seguretat, que, per cert, la té des de molt jove. La boina és la icona planiana, la màxima representació teatral del personatge. A Soler Serrano, Pla li diu que mai s’ha enamorat! Quan a Un cor furtiu són moltes les senyores i senyoretes de les quals s'ha enamorat, i elles d'ell. També diu que ell és un ésser insignificant. Però, home!, si és una persona que té una consideració de si mateixa molt important, d’una egolatria artística sensacional. Tot això lliga amb la idea, que explico a l’inici del llibre, que a Pla li agradava portar roba d'altre gent. És a dir, desdoblar-se, crear-se un personatge. Portava un trajo del seu germà, un abric del seu pare, una americana de l’editor Josep Vergés, i sempre ho deia. S'exhibia, i a la gent li feia gràcia. Ho faig servir com a metàfora de la literatura. En Pla, tot és pura literatura. La boina també. En realitat la boina no se la posa fins als 60 anys. Fins aleshores, en la major part de fotografies va vestit amb americana i corbata, o amb un mocador de dandy i chapeau melon, com el dandy cosmopolita que hauria volgut ser.

Ho va ser. Un periodista d'èxit, viatger, culte. Però que sempre es va amagar, rere els vestits i la tinta. Com un calamar, diu vostè.

— Per ocultar-se. Cor furtiu. Va envoltar-se de tantes paraules, sempre parlant d'ell mateix. I la paradoxa és que de vegades parlar molt de tu mateix no vol dir mostrar-te molt.