ELS LLIBRES I LES COSES

Els (altres) paisatges de la nostra vida

Els (altres) paisatges de la nostra vida / PERE SALA Zoom

Tots tenim al cap unes postals idíl·liques com a paisatges de la nostra vida. Aquell tall de muntanya o de mar que recordem net de les impureses de la realitat i que associem a les vacances. És una de les nostres dosis d’autoengany per sobreviure. És la mirada publicitària a la nostra pròpia existència. El dia a dia ja resulta prou complicat per renunciar a una mica de dopatge fotogràfic. Per això duem gravades a la retina aquestes idealitzacions, com un catàleg gràfic personal de mentides pietoses.

Però els paisatges quotidians en els quals ens llevem, treballem i imaginem que fem l’amor són molt més prosaics i bruts, més híbrids. Més urbans, esclar. Els cels estan interferits per torres elèctriques, els horitzons apareixen tacats per edificis o ruïnes fora de lloc. La publicitat, les desferres industrials, l’urbanisme desbocat, les deixalles, la contaminació, les vies de comunicació: la mà maldestre de l’home arriba arreu en un diàleg desigual i utilitari amb la natura que ens deixa perplexos. Fem veure que no ho veiem, tot això. Però hi és. És ben nostre... I fins i tot ens podria arribar a produir gaudi.

De tot això va el llibre Lo sublime contemporáneo. Paisajes de la perplejidad (ed. Àmbit), de Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya. Hi presenta 80 fotografies de quatre continents, de Mauritània a Colòmbia, de Geòrgia al Líban, de Polònia al Sàhara, contra-imatges de la bellesa paisatgística convencional, aquell ideal sorgit del romanticisme dels segles XVIII i XIX que abans de la Revolució Industrial, a remolc de les grans descobertes dels viatgers occidentals, va retratar la natura en tota la seva espectacular grandesa i la va convertir en pensament i gaudi. Aquella categoria estètica del sublim avui ja només es manté com una ficció de Photoshop, un miratge que alimenta el turisme de masses i de selfies.

Davant del consum de tanta mentida paisatgística, el nou “sublim contemporani” que proposa Pere Sala neix de sacsejar la nostra educació estètica confrontant-la a la natura trasbalsada per l’home. Busca una nova gràcia en la destrucció. Com escriu també al llibre el geògraf Joan Nogué, ho fa impregnant “el que és tràgic amb ironia” o dotant el caos d’harmonia geomètrica. Pere Sala -i amb ell Nogué, Simon Morley, Federico L. Silvestre i Daniel Colafranceschi- ens obre els ulls, ens força a mirar d’una altra manera. No es tracta de renunciar al paisatgisme romàntic (no es pot ni cal esborrar el passat), sinó d’obrir-nos potser a un nou romanticisme. “De la mateixa manera que la generació de Friedrich o Turner va quedar fascinada pel caràcter inhumà de la natura i pels territoris salvatges que fins a aquell moment havien estat evitats, avui descobrim nous paisatges -no necessàriament llunyans, sinó fins i tot quotidians- difusos, ambigus, opacs, a cops impenetrables”, escriu l’autor.

Els de Pere Sala són paisatges en què la natura grandiosa es fon amb la humanitat maldestra i autodestructiva. I, tanmateix, d’aquesta relació d’impunitat sorgeix la possibilitat d’una nova sensibilitat: el triomf de l’herba i la sorra damunt el ciment i el ferro. O, al contrari, la supervivència precària d’un progrés tecnològic marcit i inútil enmig d’una natura desolada, arranada. Som davant, en fi, del producte d’un diàleg de sords segurament tan salvatge com el paisatge que va enlluernar els romàntics primigenis.