Les altres llengües de tu mateix

Un viatge per la  regió més austral  de la Terra Antàrtida
07/03/2025
3 min

BarcelonaQuan tenia nou anys, m’estudiava la llista de verbs irregulars alemanys a l’hora del pati. Quan en tenia dotze em gastava bona part de la meva setmanada en una revista per aprendre anglès. Ara fa uns mesos que he reprès el japonès després de més de deu anys i constato altre cop que aprendre una llengua em produeix una felicitat genuïna i una mica absurda (és evident que el japonès no em servirà de res) i alhora una frustració indescriptible (sé que mai no arribaré a tenir-ne un domini total). La gent em pregunta sovint quantes llengües parlo i jo dic que una i amb prou feines: el català. No és falsa modèstia, és només que una cosa és la llengua passiva —la que entenem llegint o escolant-la— i una altra de molt diferent la llengua activa —la que podem produir parlant o escrivint—, i per tant hi ha llengües que puc llegir sense dificultats però que no parlo amb fluïdesa. Això també és frustrant i em fa sentir com una impostora. Em consta que no soc l’única traductora que tremola davant la perspectiva de traduir un autor viu i que l’editorial decideixi portar-lo a Catalunya i et proposi una presentació conjunta.

Una altra pregunta que em fan sovint és si llegeixo en altres llengües. D’alguna manera, se suposa que si et pots saltar el traductor i accedir directament el text original, arribes a una veritat més profunda i autèntica del text. I en part és cert: els traductors no som de fiar; n’hi ha de bons i n’hi ha d’espantosos (¿i com pots arribar a descobrir de quina mena és si no parles rus ni suec ni grec?). Però fins i tot els traductors bons el que fan és donar-nos una versió, la seva, d’aquell text. I malgrat saber tot això, jo llegeixo poc en altres llengües. ¿Per què? Perquè per més que pugui llegir perfectament alemany o anglès, el text no m’arriba de la mateixa manera, no em "toca" igual. Una cosa és entendre les paraules i el sentit, i una altra és que aquelles paraules facin vibrar cordes psicològiques. És un problema de la bombolla emocional. M’explico. Dins del nostre cervell tot està interconnectat: les neurones encarregades de la llengua no només estan repartides en diverses àrees del cervell sinó que es connecten a continguts no lingüístics. Quan sento una paraula, no només s’activa la part semàntica, sinó també les associacions de tota mena, semàntiques, però també fonètiques, sensorials o vinculades a records personals.

Així, per exemple, quan llegeixo "perpetrar un petó", hi lligo les altres col·locacions habituals del verb perpetrar (típicament, "perpetrar un crim"). O si llegeixo que "els pensaments borbollegen" gairebé els puc sentir en ebullició. De la mateixa manera, les paraules ens remeten a records personals; a mi, per exemple, les paraules basseta o flasca m’evoquen la meva mare, que és l’única persona que conec que les diu i, per tant, em ressonen d’una manera particular. En altres casos, el lligam no és tan directe i clar, però sens dubte, havent viscut en català, paraules com regalim o renyar tenen una ona expansiva molt més potent que els seus equivalents anglesos (trickle, scold), encara que entenguem el que volen dir. Així doncs, per més que tinguem un (difícilment assolible) domini total de la llengua (és a dir, dels registres quotidians i també dels formals), mai no podrem crear falsos records lingüístics i mai podrem copsar el text amb la mateixa implicació emocional.

Captar una frase amb tots els matisos

Però és veritat que llegint originals es capta una cosa inefable, la idiosincràsia intraduïble del text i la llengua. Una de les coses que em fascinen d’aprendre altres llengües són els moments fugaços en què de cop sents realment que estàs captant una frase amb tots els seus matisos: fer-ho implica sortir de tu mateix, de la teva cultura, de la teva manera d’entendre el món, de la rutina de la teva sintaxi, per forçar les teves sinapsis i convertir-te en algú altre. Més enllà del tòpic una mica estúpid (a més de fals) que els inuits tenen desenes de paraules per referir-se al color blanc, hi ha molts exemples de com cada llengua es modela segons el que la seva gent ha necessitat expressar al llarg de la seva història, la qual cosa es reflecteix no tant en trets lèxics com sintàctics. Jo, com a parlant de català, envejo fort a l’alemany la capacitat d’abstracció que permet el seu mecanisme de substantivització (reintroduïm d’una punyetera vegada el lo proscrit) i també el participi primer, que permet en tots els verbs l’equivalent de la forma "dorment" per a dormir.

Potser les llengües m’agraden perquè articulen la memòria i, per tant, la identitat. I com més llengües coneixes més cares de tu mateix pots arribar a descobrir.

stats