MINÚCIES

L’al·lucinació

Un dels testimonis cridat a declarar en el judici del Procés va manifestar, un dia d’aquesta setmana, que l’U d’Octubre estava “al·lucinat”. També va manifestar que tenia pendent un cafè amb el senyor Jordi Cuixart, un dels imputats, i que va tenir febre un altre dels dies que són motiu del judici que tots sabem. No es pot dir res, ni fer cap broma, sobre el fet que el testimoni es trobés malament o que hagi promès prendre un cafè -qui sap quan podrà fer-ho- amb un amic que seu al banc dels acusats.

Però sí que resulta estrany que digués que es trobava sota els efectes d’una al·lucinació el dia en què va celebrar-se el referèndum prohibit pel Tribunal Constitucional, origen del procés, d’injustícies, malestar i futures maltempsades. Ho diem perquè aquest testimoni professa l’ensenyament de la filosofia, la qual cosa el porta més a la vora que ningú de la condició de filòsof.

Aquí resideix el cor d’una qüestió que no ens hauria de passar per alt. Un filòsof és algú, per definició, que, més enllà de les idees comunes, i molt més enllà de les il·lusions i les barrufes, té sempre el cap clar, rebutja tot miratge i mira d’explicar-se racionalment qualsevol situació o realitat que se li presenti davant la mirada. Almenys en la tradició filosòfica d’Occident, que arrenca de la Grècia clàssica -posem entre Parmènides i Aristòtil-, un filòsof mai s’ha de veure temptat a considerar que una estranyesa, o una situació brutal o rocambolesca, es deu a una al·lucinació. Ha de contemplar de la vora què és el que ha succeït, buscar-ne la causa fent un exercici de memòria -una eina indispensable per a un filòsof- i, fent servir les categories racionals de què disposem des de fa molts segles -baldament estiguin entreviades de teologia a Sant Albert Magne o Sant Tomàs d’Aquino-, mirar de trobar una explicació a qualsevol fenomen, realitat, esdeveniment, o el que sia. Filòsofs de la realitat com ara Plini o Lucreci encara es van permetre empeltar una gran dosi d’imaginació en el que observaven a la naturalesa o a la realitat de les coses. Però tots sabem que els procediments epistemològics que va fundar Aristòtil, i que arriben a un punt culminant a la Crítica de la raó pura, de Kant, passant per Descartes i l’enorme Spinoza, prohibeixen deixar-se endur per quimeres i al·lucinacions davant un problema que és d’ordre real, social i polític; no religiós, no místic, no sibil·lí.

A aquest filòsof, a tota persona que tingui interès en veure-hi clar en la penosa qüestió del nostre referèndum i les seves infaustes conseqüències, li està vetat refugiar-se en el món de la fantasia. Convé que ell, que tothom, posi la racionalitat al davant de tot -els d’una banda i els de l’altra- per afermar alguna sòlida veritat, alguna sòlida estratègia davant el panorama que s’ha presentat a la nostra radical experiència. No és cap fenomen que hagi de deixar-nos al·lucinats; és una cosa per pensar-hi racionalment, i com més a fons, millor.