La nostàlgia és mentidera i ens fa idealitzar el passat
El filòsof i educador Gregorio Luri recorda en una entrevista que una vegada estava a l’única botiga d’un poblet de Santander, on venien tabac i begudes i queviures i de tot una mica. Hi havia una colla de nens que hi compraven llaminadures. Un home gran, amb cara de tristesa infinita, se’ls va mirar i va dir: “Això no va bé, aquests nens haurien d’estar al meu hort robant-me les cireres”.
Luri va trobar que aquell lament partia d’una veritat profunda. “Hem negat als nens les experiències d’aventura i els hem carregat de joguines didàctiques. Fins i tot les aventures que els oferim són jocs en què tot està programat”. Segons el pedagog, “el nen que no ha tingut mai l’oportunitat de trencar-se el braç no ha tingut infantesa”.
Comparteixo a mitges el que diu l’admirat Gregorio Luri. No voldria caure tampoc en la idealització del passat. Els infants d’avui potser roben menys cireres i es trenquen menys braços, però alguna cosa deuen haver guanyat a canvi. Sòcrates ja es queixava dels joves de la seva època, que no eren com els d’abans. La nostàlgia és mentidera i ens juga males passades a l’hora de valorar des de l’edat adulta les generacions que ens succeeixen.
Som les paraules gastades del nen que portem dins
Tu i jo portem dins, no gaire amagat, l’infant que vam ser. No deixem de ser mai del tot aquells nens, però estem obligats a fer veure que hem crescut i que ja entenem de què va la pel·lícula. En realitat potser ho enteníem millor d’infants, quan no teníem passat i el pes del present era aclaparador. Llavors sí que en sabíem, de concentrar-nos en l’ara i aquí, sense necessitat d’apuntar-nos a cursets de mindfulness ni coses semblants. Llavors el temps encara no jugava en contra nostra, la pregunta què-seré-quan-sigui-gran tenia un ventall infinit de respostes i morir-se de vell sonava igual que viure per sempre. Tendim a pensar en l’eternitat en futur, però l’única etapa eterna és la infantesa.
“Som les paraules gastades del nen que vam ser. En certa manera un adult és l’epitafi d’un infant”. Ho escriu j.l. badal (signa així, en minúscula) en el pròleg d’un volum esplèndid: Antologia per tornar a la infantesa, publicat per Catedral Books. Un llibre teixit amb relats protagonitzats per infants i escrits per vint-i-dos autors indiscutibles. Els següents, per ordre invers de naixement: Svetlana Aleksiévitx -l’única que encara és viva-, Sylvia Plath, Ana María Matute, Carmen Martín Gaite, Clarice Lispector, Gesualdo Bufalino, Roald Dahl, Dylan Thomas, Mercè Rodoreda, Miguel Torga, Isaac Bashevis Singer, William Irish, Amadou Hampâté Bâ, Andrei Platónov, Yasunari Kawabata, Isaak Bàbel, Bruno Schulz, Ernest Martínez Ferrando, Katherine Mansfield, Alfonso Castelao, Marcel Schwob i Anton Txékhov.
La literatura com a via per recuperar una època que no tornarà
“Escriure la infantesa, llegir-la, és aferrar-nos a l’única possibilitat de recuperar-la: reinventar-la de la manera més neta, sincera, nostra possible -diu l’antòleg i prologuista del volum-. No tornarem a posseir els nostres dies, però reescrivint-los, rellegint-los, reproduïm per uns instants el mateix cos que sentíem quan, de nens, ens inventàvem a nosaltres mateixos com grans capitans del vaixell de canya partida que flotava en el bassal”.
L’altre dia, un nen de nou anys m’explicava conflictes de l’hora del pati i em va sortir dir-li que allò li servia d’entrenament, perquè d’adult toparà amb problemes similars. També hi haurà gent que malparlarà d’ell a la seva esquena o gent que li farà la punyeta perquè sí. La reacció li va sortir de l’ànima: “Doncs quin desastre, la vida”.
