A vegades un té la sensació que aquesta és la història de la humanitat: a cada avenç, una dramàtica derrota. No és una derrota el que passa a Ucraïna? I el que passa a Palestina? És difícil d'explicar. Fa 4.000 anys, Abraham, patriarca del judaisme, el cristianisme i l’islamisme, es disposava a sacrificar el seu fill Isaac: va aixecar un altar, hi va apilar llenya i va col·locar-hi el nen al damunt. Però un àngel del Senyor se li va aparèixer i el va aturar. Déu ja estava content per la seva obediència. Llavors Abraham va sacrificar un moltó. Els infants van deixar de ser una ofrena als déus. Això va ser una revolució. Una llei sagrada que avui es torna a sacrificar impunement en guerres nacionalistes i de religió. El mite que millor ens escau és el del grec Sísif, sempre tornant a carregar la mateixa pedra: l’estranya pedra de l’esperança frustrada.

Aquest present en guerra és on Carles Torner ha situat la novel·la Ucraïna, mon amour (Empúries), escrita abans del brutal xoc israeliano-palestí. La protagonitza Rosalia Sanahuja, una dona madura, traductora professional concentrada en l’obra del jueu Isaac Bashevis Singer, el Nobel que va escriure en ídix, llengua assassinada als crematoris nazis. La Rosalia és a Ucraïna quan es produeix l’atac rus. Torna precipitadament a Barcelona i topa amb els seus amics pacifistes, inclòs l’exmarit. Ha deixat enrere col·legues gens bel·licosos que es disposaven a lluitar per defensar el seu país, la seva llibertat: els sent com la seva família, com la seva lluita. «Slava Ucraini!»

Amb Ucraïna, l’Europa pàtria dels traductors –traduir és una forma de diàleg i tolerància– ho ha tingut clar: tocava ajudar Kíiv, els agredits. El pacifisme pur, que Rosalia deixa en entredit, ha restat minoritari. Amb Palestina, però, la cosa s’ha complicat. La brutal agressió inicial de Hamàs ha estat seguida d’una massacre israeliana de civils a Gaza, amb milers de nens morts. Israel ha oblidat el gest d’Abraham de no matar Isaac. Què en pensaria Isaac Bashevis Singer, fill i net de rabins? Quina novel·la hauria escrit Carles Torner? Bashevis Singer creia que "no hi haurà cap justícia mentre un home amb un ganivet o una arma destrueixi aquells que són més dèbils que ell". És el que pensa la Rosalia davant la brutalitat de Putin, per això entén que la seva amiga traductora, la Solveig, hagi deixat els papers per preparar còctels Molotov.

Ucraïna ha acabat esdevenint un camp de confrontació dels EUA-Europa contra Rússia, que compta amb el vistiplau de la Xina. I ara aquest xoc global té un nou escenari encara més monstruós: Gaza. Hem passat de les contradiccions d’Ucraïna, mon amour a unes de noves. La generació de la Rosalia, d’alguna manera alter ego de Carles Torner, és la de "fes l’amor i no la guerra", lema que en el seu cas duu incorporada la forta càrrega d’un cristianisme de base progressista i ecumènic. Una realitat a contracorrent que segueix existint, malgrat que tingui una minsa projecció pública. Trobar-te Taizé, una parella de lesbianes creients o els escolapis del Senegal en una novel·la tan actual és tota una novetat. També és una sorpresa agradable que entre els escenaris barcelonins hi hagi el CCCB –fins i tot hi surt la seva directora, Judit Carrera– i la Biblioteca García Márquez, la millor del món. I ho és, encara, la il·lusió de fer de Catalunya "un país de traductors". De diàleg.

He començat amb Abraham, setena generació després dels que es van salvar del diluvi universal, i acabo amb l’Arca de Noé a través de la traducció d’un poema d’una altra Nobel, la polonesa Szymborska. Un poema que la Rosalia es fa seu: «Fins on abasta la mirada, tot és aigua i un horitzó de boira./ Pugem a l’arca: plans per a un futur llunyà,/ alegria per la diversitat,/ admiració pels millors,/ tria que no s’imposa d’un entre dos,/ escrúpols passats de moda,/ temps per a la reflexió,/ i fe que tot plegat/ potser encara servirà d’alguna cosa». Si perdem l'esperança, estem perduts.