OBRO FIL

Per Tots Sants, tots tancats

cementiri Zoom

Què farem el cap de setmana de Tots Sants sense sortir de casa? ¿Explicar-nos històries de terror? ¿Fer panellets i torrar castanyes fins a acabar embafats? ¿Foradar carabasses i omplir la casa de teranyines falses per passar la nit de Halloween? Morts els concerts, el teatre i el cinema, tancats els gimnasos i prohibides les escapades de cap de setmana, podem destrossar-nos els ulls mirant pel·lícules i sèries infinites... o fins i tot podem llegir. ¿Feia falta un món tan horrible com el que està quedant perquè tornéssim a llegir?

Doncs sembla que sí. A poc a poc, però de manera sostinguda, les xifres de vendes de llibres s’enfilen, i també les de préstec bibliotecari. Quina diferència entre el soroll i les presses de la vida precovid, sense “ni un minut per llegir”, i la que ens espera, plena d’hores de silenci i confinament! Llàstima que la immensa majoria de nosaltres no podrà ajeure’s a la vora del foc a devorar-ne pàgines i més pàgines perquè estarà més aviat a punt de tenir un atac de cor provant de quadrar els comptes de l’última no-estrena de teatre, venent-se la sang a preu d’or per poder pagar la quota d’autònoms o plorant en un racó per l’enèsim endarreriment del rodatge de la pel·lícula somiada. O comptant els bolos suspesos, els projectes anul·lats, mirant un calendari buit de feina fins més o menys la primavera, quan potser, oh, només potser, les coses tornaran a ser ¿normals? O quadrant números del bar, el restaurant o el negoci que no se sap quan tornarà a obrir. Això sí que és terror.

I jo que volia recomanar lectures de por, llibres sobre la mort, parlar de Rulfo, del Nevares de Calders, de Stephen King i de Mariana Enríquez, o de la traducció d’un petit clàssic immortal, Els salzes d’Algernon Blackwood, que acaba de fer Emili Olcina per a la mítica col·lecció L’Arcà de l’editorial Laertes, i explicar que el terror que provoquen els éssers que hi surten és una metàfora potser forçada però vàlida per explicar aquesta por que se’ns ha instal·lat al cos i que de mica en mica s’hi està fent un salonet per quedar-s’hi a viure: una por esmunyedissa, inabastable, que es cargola branques amunt i que ens fa dubtar dels nostres sentits i percepcions quan cau la nit, però el relat de la qual ens ajuda a passar-la, i a arribar a l’albada amb esperança. Ànims, i bona lectura.