No hi ha hagut guillats com els de Dickens, ni extravagants com els de Verne. En els llibres de Verne, la gent es regeix per l’altruisme i la curiositat científica: l’extravagància és el grau màxim de deliri que es permeten. Dickens és anglès. Ja està tot dit. Pertany a una terra d’extravagants (qualsevol illa al costat d’un continent ho és geogràficament). Com no li cal ser estrafolari, ha fet un pas endavant (com els Madness), i deixa fluir per les seves històries riuades de tipus amb idees estrambòtiques. A totes les novel·les de Charles Dickens formiguegen un munt de bones persones guillades (els dolents no tenen dret al do diví de la insensatesa). Per què no a les de Verne? És francès. La seva França, però, és nova, ha nascut amb la raó. Rere l’obra de Jules Verne hi trobarem la Il·lustració. Perquè ha estat escrita sota l’influx enciclopèdic: les seves novel·les fan la impressió d’emmagatzemar articles d’enciclopèdia. Al llarg de la seva vida, Verne va conèixer totes les formes possibles de govern i desgovern: restauracions monàrquiques, revolucions, el retorn de l’imperi i el doble retorn dels republicans. Ell serà l’escriptor dels valors republicans. Un home d’ordre.
A Dickens l’avalen centúries incessants de dinasties. Li pertoca l’època victoriana. Gràcies a Lewis Carroll, tothom sap que des de la reina de cors fins al conill de camp, el país és ple de sonats. Aquest desgavell el va provar d’endreçar Arthur Conan Doyle amb la lògica de Sherlock Holmes, però tanta lucidesa feia patir tant aquest detectiu que el deixa fora de la societat (Holmes és un ésser de finestres), i així sempre acaba lliurant-se al descans de les addiccions. També H.G. Wells, contemporani de Doyle, vol salvar del deliri els personatges. No hi ha escapatòria, però. No li queda més remei que fer invisibles a uns i engegar els altres lluny del planeta o lluny del seu temps.
A les lletres hispàniques (si fa no fa, així es deia la meva llicenciatura), aquesta literatura no és asimptomàtica. Però la hispànica és una bogeria de solitaris (poc o molt, aplego les tres condicions). Cal llegir Cervantes per comprovar-ho. El drama del Quixot és el de qui es troba confinat en el seu deliri fent voltes pel no-res. Com un capità Nemo sense el consol de la raó.
