ELS LLIBRES I LES COSES

Sexe, llibres i assassinats a la València ‘pepera’

Sexe, llibres i assassinats a la València ‘pepera’ / CÈLIA ATSET Zoom

Amb el pas dels anys, un té la sensació que Martí Domínguez (Madrid, 1966) pot escriure el que vulgui. No només és un científic que fa novel·les, és també un novel·lista que s’atreveix amb tot. Aquest estiu vaig recuperar l’obra amb què es va donar a conèixer fa vint anys, Les confidències del comte de Buffon (3i4), un llibre que hauria de convertir-se en un clàssic de les nostres lletres. Ja els agradaria a moltes literatures tenir una aproximació novel·lesca tan suggerent a la Il·lustració francesa. O ja els agradaria disposar d’un assaig com El somni de Lucreci (Proa), un apassionant viatge per dos mil anys d’evolució de les intuïcions filosòfico-naturalistes.

Però tornem a la novel·la. Si deixem a part el refinament intel·lectual i estètic, el verí humà que el naturalista Buffon descobreix a la cort de Versalles té poc a envejar a les intrigues mundanes i llibresques de la València d’aquest segleXXI en què ara ens submergeix L’assassí que estimava els llibres (Proa), l’última ficció de Martí Domínguez, una investigació policial ambientada a la València actual -bé, la del PP, encara-, amb especial protagonisme del món universitari i erudit, despullat amb ironia. L’autor, esclar, sap del que parla. I a fe que s’ho deu haver passat bé escrivint aquesta novel·la.

Els vells comunistes i els nous esnobs esquerranosos hi surten ben retratats, com també certa burgesia encartonada, recalcitrant i amb ínfules, o directament nou-rica. El fris social és implacable amb uns i altres, com també amb el tòpic del policia antiintel·lectual.

El cas és que, en un país en què llegeixen quatre gats endogàmics i barallats entre ells, es produeix una cadena d’assassinats amb un lligam literari a partir d’un títol que alguns diuen conèixer: L’assassinat entès com una de les belles arts, de Thomas de Quincey. Les punyalades entre crítics, traductors, autors i editors resulten per a l’inspector Tena tant o més indesxifrables que les reals. I el que acaba unint els personatges per sobre de classes, edats, cultura i professió és el que serveix per superar totes les diferències: el sexe.

Les picades d’ullet literàries i periodístiques amaneixen una trama ja per si sola trepidant. Sense esmentar-lo, hi ha una referència a l’exarticulista de l’ AvuiSalvador Sostres, “masclista, dretà i reaccionari” a qui “llegim per morbositat, no perquè ens agradi”. L’ajudant del comissari Tena acaba demanant en una llibreria un conte de “Quimonzó”. I un comissari vingut de Madrid, Alcácer, una mica llegit, demostra certs coneixements i s’atreveix fins i tot a pontificar: “Tampoc estaria malament que fera un colp d’ull a les novel·les de Lorenzo Silva i Andrés Trapiello. Sincerament, crec que són dues mediocritats! I a més Trapiello es permet de dir que el llibre de DeQuincey és fluix!”

En fi, després de la magnífica La sega (Proa), sobre la repressió rural de la primera postguerra, Domínguez ens sorprèn de nou, ara amb una d’assassinats, llibres i sexe.