Per fi el patronat de la Sagrada Família pagarà a l’Ajuntament les despeses corresponents a una llicència d’obres que mai no va tenir, i que potser no hauria arribat a tenir mai: podria haver succeït que, quan els ciutadans de Barcelona, en plena estètica noucentista, van veure de què anava tan horrorosa arquitectura, haguessin demanat a les autoritats que no es donés una llicència d’obres a una fàbrica que acabarà menjant-se totes les coses bones que, per sort, encara té la ciutat. I tot hauria quedat en quatre torres, que ja és suficient.
Durant molts anys, va semblar que els propietaris del temple seguien l’edicte de Julià l’Apòstata, de l’any 362 dC: “August [Julià] al prefecte d’Egipte, Ecdici. Havent esbrinat que molta gent ha aixecat cases sobre terrenys públics que són propietat de la ciutat, ordenem que, aquells que les van edificar, les posseeixin de ple dret”. O aquest altre: “Qui hagi construït a expenses seves en un lloc de la ciutat alguna cosa que no la perjudiqui, llavors que conservi com a propi allò construït i, més encara, que això li sigui agraït, ja que fa més bella la ciutat”. (Aquí, naturalment, hauria entrat la discussió, ja centenària, sobre si la Sagrada Família embelleix la ciutat o la fa icona del kitsch universal.)
Ara, per fi, sembla que les coses seguiran les normes que també Julià va establir per a altres casos. Per exemple, l’edicte enviat a Atardí (Codi Justinià XI, 70, 1): “Pel que fa a les cases que uns quants han aixecat sobre sòl que pertany a l’estat, que els propietaris es vegin obligats a fer efectiva la renda convinguda”. O aquest altre del Codi de Teodosi, sempre promulgat per Julià: “Tot aquell, sigui quin sigui el rang de la seva dignitat, que s’hagi servit d’una obra pública mitjançant una forçada interpretació de la llei, que sigui privat sense cap vacil·lació dels fruits d’aquell benefici”. (És a dir, que tots els diners a palades que guanya la Sagrada Família, tots, reverteixin en favor de la ciutat.)
Però si algú pensés que és millor que aquest horror no continuï, i que fora cosa bona que els ciutadans de Barcelona s’emportessin a casa trossos de la Sagrada Família fins a deixar el solar buit, llavors el Patronat podria recórrer, a favor seu, a l’edicte del mateix codi de Justinià, VIII 10, 7, que deia: “Que a ningú li sigui permès d’emportar-se o traslladar columnes o estàtues de qualsevol material que sia dins de la nostra província”. Perquè una cosa així podria passar: només caldria convocar els membres més exquisits dels CDR per fer la feina i fer desaparèixer la Sagrada Família per sempre més.
