ELS LLIBRES I LES COSES

Què hauria fet jo?

Què hauria fet jo? / GETTY Zoom

La memòria de l’horror. Auschwitz. Ho hem vist al cine i ho hem llegit un munt de vegades. Moltes. Cada cop ens colpeix. I, tanmateix, ¿fins on som conscients de què va ser allò? L’experiència sempre és personal i, en algun punt, intransferible. L’experiència d’un mal tan bèstia ho és encara més. Si no ho has viscut, no te’n pots arribar a fer del tot la idea. I els seus supervivents ja només poden ser això, supervivents tota la vida. Ho arrosseguen sempre, obsedits per callar o per explicar-se. Però no és tan fàcil explicar-ho. Com es transmet la memòria de l’horror?

Yishai Sarid (Tel Aviv, 1965) ha escrit sobre la qüestió. El monstre de la memòria (Club Editor, en traducció de Roser Lluch) és una novel·la sobre la inevitable degradació de la memòria. Degradació en sentit moral. El mal sempre torna i massa sovint no el volem veure. Els seus camins són diversos: digueu-ne banalització, indiferència, revenja, identitat, inconsciència, frivolitat, instrumentalització, estètica... Ara que es van morint els últims testimonis, com continuarem explicant aquella fi de la humanitat tan concreta i brutal? Com evitarem tergiversar-la? Com evitarem que es vagi desfigurant i emboirant?

El protagonista de la novel·la és un jove historiador israelià que, per tirar endavant, tot i que no ho volia, veu que no té més remei que especialitzar-se en la Xoà, que literalment vol dir catàstrofe. És l’única via per aconseguir ajuts públics. Acaba sent un expert en els mètodes d’extermini nazis, però ni així se’n surt. Com que és molt difícil obtenir una plaça de professor a la universitat (això us sona, oi?), doncs es posa a fer de guia especialista en els camps: hi porta grups d’adolescents israelians o grups més importants, com ara de militars i de membres del govern del seu país. La distància entre el que ell mostra, explica i sent, i la manera com els altres reaccionen, cada cop el desespera més.

Tots tendim a fer servir la memòria per a les coses que ens interessen, normalment per justificar el nostre present més que per entendre el passat. Sovint per treure’ns les culpes de sobre. Poques vegades per ser conseqüents. No n’hi ha prou amb emocionar-se i vessar quatre llàgrimes. La coherència absoluta és impossible, esclar, si no els mateixos camps nazis no haurien estat possibles: no hi hauria hagut kapos o col·laboradors jueus, sinó revoltes massives. El protagonista hi ha un moment que ho diu: “No conec cap història d’un supervivent que sigui impecable”.

La pregunta que ens hem de fer és òbvia: què hauria fet jo? I la resposta fa basarda. Ningú no vol morir. Enfrontar-se al mal no és tan fàcil, és més fàcil ignorar-lo, esquivar-lo, pactar-hi. Ni al mal de la memòria ni encara menys al del present. És més còmode mirar cap a una altra banda, espolsar-se les puces, buscar culpables, fer la viu-viu. Perquè en realitat el monstre de la memòria a vegades només serveix per blanquejar el present. Auschwitz sempre està latent: ho hem vist a Ruanda i als Balcans, i ara a les pasteres del Mediterrani o a Síria. Què fem?