L’ESCUMA DE LES LLETRES

Pujadó i la cançó

Miquel Pujadó (Madrid, 1959) està celebrant els 35 anys de la publicació del seu primer disc. Des de llavors n’ha publicat 11 més amb temes propis, tres més amb adaptacions de Brassens i uns altres tres amb musicació de poetes. Pujadó, home polifacètic, cantautor, especialista en Brassens, pedagog, escriptor, cronista del món musical català des de les pàgines de Serra d’Or, sempre ha defensat (des de molt abans del Nobel a Dylan) el fet literari que significa la cançó d’autor. Pel que fa a la relació poesia-cançó, els defensors de la música de qualitat (que pot ser més comercial o menys) sempre han cregut que escriure cançons és una activitat musical, però també literària, en un pla paral·lel a la poesia. I que autors com Brassens, Ferré, Cohen, Béart o Dylan tenen tant nivell o més que molts poetes en sentit estricte. El mateix Miquel Pujadó ens diu que encara avui no s’entén “que la cançó és un gènere independent (híbrid, però independent) amb les seves pròpies lleis”. El cantautor defensa: “Una gran música amb una gran lletra no necessàriament és una gran cançó. La cançó és el resultat de la combinació subtil de tres elements (text, música i interpretació) i no pot ser valorada des d’un punt de vista exclusivament musical o literari…”

Volem cançons d’ara

A aquests tres elements hi afegiríem la intenció i l’efecte. És precisament per això, per l’efecte, que el fenomen extraordinari de la Nova Cançó va ser reduït a no res durant molts anys per l’administració catalana en mans de Convergència i Unió, que hi veia focus de crítica indesitjada i, sobretot, un record permanent de qui havia estat de ple en la lluita antifranquista i de qui no. Per al món de la música, les coses han canviat radicalment, però igual que en el món literari, hi ha coses que no canvien. Per exemple, el foment de determinades modes i la reducció simplista, que fa que es destaquin només determinats grups o cantants (cosa que no vol pas dir que no tinguin qualitat). Felicitem, doncs, Miquel Pujadó pels seus 35 anys creant i donant la cara, cantant i defensant el significat especial de la Cançó. Ho celebra amb un doble CD ( Trenta-cinc anys ) de recull de les seves cançons. Tal com van les coses, els cantautors hauran de baixar un altre cop a les trinxeres. Estaran a punt, com sempre.