MINÚCIES

Proust i Gide

Proust i Gide / GETTY Zoom

Tal dia com avui, 11 de gener, però de l’any 1914, André Gide va escriure una carta a Marcel Proust en què mostrava la seva més absoluta admiració pel primer llibre de l’obra monumental de l’autor, A la recerca del temps perdut. El llibre s’obre amb aquella frase que sembla molt banal -“Durant molt de temps em vaig allitar d’hora”- però que és responsable de tot el que naixerà després a la Recerca, és a dir, la idea que som éssers en el temps, no per al temps ni del temps, que és la clau de les infinites tafaneries i disquisicions que es llegeixen en aquesta obra, la més important de la literatura francesa del segle XX al costat de l’obra novel·lística de Céline, encara escassament llegida a Catalunya, a causa del seu contingut ferotge: el nostre país posseeix una massa de lectors que tira molt cap a la bonhomia (Carner), cap al patriotisme (Espriu) o cap a la muntanya (Vayreda, Caterina Albert, Guimerà, Isabel Solà, etc.).

El cas és que, amb aquella carta, Gide mirava de reconduir la seva relació amb Proust, malmesa pel fet que l’editorial en què el primer ocupava un lloc de gran importància (La Nouvelle Revue Française, NRF, després Librairie Gallimard) havia declinat, pocs anys abans, fer-se càrrec de l’edició dels primers escrits de Marcel Proust.

A causa d’una opinió molt desfavorable dels editors de la NRF l’any 1912, els primers llibres de la Recerca van ser rebutjats, i van despertar, segons conten, un comentari satíric molt poc perspicaç per part de Gide: “No he vist mai que per explicar que a un nen li costa agafar el son un novel·lista necessiti escriure quaranta pàgines”. André Gide, Henri Ghéon i Gustave Schlumberger van trobar que allò no era una literatura que escaigués als gustos i als procediments de l’època. (Naturalment: era una obra tan anacrònica, intempestiva o metacrònica com la Comèdia de Dante o el Faust de Goethe, posem per cas.) Proust, doncs, va començar a publicar la seva obra a l’editorial de Bernard Grasset -un antisemita que l’escriptor detestava-, pagant-s’ho ell mateix, i van haver de passar dos anys fins que, gràcies a Jacques Rivière, va començar a veure la seva obra publicada a la prestigiosa NRF.

La carta de Gide, el qual, com hem dit, s’hi va repensar, deia: “No em separo del seu llibre des de fa dies; em saturo d’ell amb delícia, m’hi recreo [...]. Rebutjar aquest llibre haurà estat l’error més gran de la NRF i un dels pesars i dels remordiments més dolorosos de la meva vida”. Ve-t’ho aquí: els savis rectifiquen.