ELS LLIBRES I LES COSES

Pensar, escriure, llegir, menjar, dormir, fer l’amor...

Pensar, escriure, llegir, menjar, dormir, fer l’amor... / PERE VIRGILI Zoom

La vida és un equilibri sempre inestable. Som éssers en moviment, en canvi permanent, en ebullició. Fem xup-xup. No podem deixar de fer ni de pensar. El cor i el cap no s’aturen mai. Si no corro, caic (Empúries), titula Xavier Rubert de Ventós el seu nou llibre d’aforismes, confegit per Gemma Casamajó a força de rastrejar totes les llibretes -centenars- en què al llarg dels anys el filòsof ha anat apuntant pensaments. És un llibre de llibretes. És un autoretrat polièdric, amb el punt just de pudor. És un mar de suggeriments, contradiccions, confessions i dubtes. També hi ha molt d’afecte, sobretot pels fills. És, finalment, un artefacte polític, moral, ideològic. Ja ho tenen, això, els aforismes: hi entra tot.

Em costarà tant que aquest no sigui un article de cites! És tan bo, el Xavier! És un autèntic seductor intel·lectual. Aquests aforismes són com dibuixos ràpids, com si un artista fes un esbós davant teu, amb tota la màgia del moviment en directe. Costa poc imaginar-te’l en un avió, al sofà de l’hotel, a l’escó de l’Eurocambra o al vàter de casa apuntant una idea caçada al vol. És aquesta sensació d’immediatesa, de proximitat, la que dona un valor afegit a aquest torrent d’idees sorgides de l’experiència quotidiana, idees que deixen intuir el seu desordre vital i el seu batec humà genial.

Per a Rubert de Ventós, pensar, escriure i llegir ha estat tan imprescindible com menjar, dormir, fer l’amor i anar de ventre. O potser més. Ha estat la seva necessitat fisiològica troncal, sense la qual no hauria pròpiament viscut, no hauria estat ell. Deixo, doncs, que parli. Ja veureu que no tindreu altre remei que aconseguir el llibre i confegir la vostra pròpia selecció d’aforismes. Aquí va la meva.

“Hi ha gent que necessita els diners -sempre més i més-. Jo, en canvi, necessitaria només no necessitar-los. Però això, naturalment, és molt més car”. “Els diners són l’egoisme en abstracte, igual com els fills són l’egoisme en concret”. “-Els anuncis són enganyanens-, li dic [al fill]. -I les notícies són enganyagrans-, em contesta”.

“Soc nacionalista i estic al partit socialista. Soc filòsof i estic a l’Escola d’Arquitectura. M’interessa Iberoamèrica i soc al Parlament Europeu. Tot això té de bo que no et conformes amb els propis interessos, ni tens al·lèrgia als teus tics. Té de dolent, en canvi, la falta de complicitat i un permanent interruptus ”. “A la llibertat amb què penso li falta, però, la gravetat del que crec i la lleugeresa del que simplement em passa”. “La mort és prou propera per no haver de témer la vida”. “Cal tenir cura amb els mesquins que tractem massa. En tractar-los ens anem fent a la seva mida i podem prendre mal”.

“Ens calen, pel cap baix, dues màscares: la màscara de la normalitat, per sobreviure; la màscara de l’excepcionalitat, per sobresortir. Les altres són optatives”. “Què més pot desitjar la persona seduïda que notar com li segueixes parlant com si no l’estiguessis seduint? D’això se’n diu cortesia”. “Tan poc serveix l’ètica per ser bo, com l’estètica per ser artista”. “Pot resultar més aparatós (o heroic) entregar-se a una causa. Però a vegades és més decent entregar-se al dia a dia d’un fill o d’una dona”.

I per acabar, i vist que els temps processistes s’allargaran: “Jo potser em sentiria espanyol el dia que pogués no ser-ne, o el dia que a la majoria de gent del meu país li fes gràcia ser-ne”.