La commemoració de l’Any Pedrolo està sent especial. Potser el seu independentisme, molest a molts nivells en els seus últims anys, ara li vagi a favor. Però és molt més que això: segurament hi tenen a veure les tantíssimes generacions de lectors que van començar a llegir en la nostra llengua amb el Mecanoscrit del segon origen. Tothom se’n recorda. I cal aprofitar aquest lligam sentimental amb els lectors catalans per projectar definitivament la seva obra, extensa i intensa. Per exemple, fixem-nos en 4 3 2 1, la darrera novel·la de Paul Auster. Una gran novel·la que utilitza una idea que ja ens va servir Pedrolo fa molts anys i d’una manera molt més complexa. Al que Auster ens explica en un volum (quatre vides possibles), Pedrolo n’hi va dedicar onze, el cicle Temps Obert, que parteix de la mateixa premissa que l’autor nord-americà: a partir d’un fet immutable, només un (en Auster és el naixement en la mateixa família, en Pedrolo és una bomba que cau l’any 1938), pensar què hauria passat si s’haguessin donat diverses possibilitats vitals.
Pedrolo biografiat
Una altra mostra de la força de l’Any Pedrolo, comissariat per la infatigable Anna Maria Villalonga, és que ja han aparegut dos llibres de no-ficció dedicats a l’autor: Manuel de Pedrolo, manual de supervivència, de Sebastià Bennasar (Meteora, 2018), i La llibertat insubornable, de Bel Zaballa (Sembra Llibres, 2018). Són dos títols molt interessants i gairebé complementaris, el primer amb un caràcter més personal, amb entrevistes i un especial esment de la novel·la negra; el segon, una biografia més clàssica, amb abundància de material gràfic i que ha comptat amb l’ajut de la filla de Pedrolo. Tant l’un com l’altre, però, no han detectat una curiositat relacionada amb el Mecanoscrit … i que sí que ha trobat Joan Santanach, de la Universitat de Barcelona (“En defensa del Mecanoscrit de Manuel de Pedrolo”, revista Entre Lletres, gener de 2018), i que planteja una pregunta digna del Pedrolo autor de novel·la negra: per què l’abril de 1986, quan La Caixa i Edicions 62 van fer-ne una publicació especial, van triar l’original de la primera edició (1974), censurat, i no el que portava multiplicant-se per milers, del 1976, sense censura? Negligència? Autocensura segons pensa el professor Santanach? Pedrolo dona per a això i molt més.
