ELS LLIBRES I LES COSES

“No em perdono haver nascut”

Amarg, cínic, misantrop, irònic i nihilista, Emil Cioran (Transsilvània, 1911 - París, 1995) va ser un antidogmàtic i antisocial radical, un inepte de la il·lusió, sempre a contracorrent de tot, un pensador del no-res com a casa i de la vida com a exili. La seva manera de ser al món era la lectura i l’escriptura, des de la qual concebia l’existència com a absurd, agonia, absència i avorriment. Renegava, no cal ni dir-ho, de qualsevol idea de progrés o de moralitat. Però llegir-lo no té res de depriment. Al contrari, és un autèntic estímul intel·lectual i literari, fins i tot vital. Ho podeu tastar a De l’inconvenient d’haver nascut, un llibre d’aforismes del 1973 recuperat ara per Editorial Empúries de la mà d’una traducció d’Andreu Gomila. Ho repeteixo: llegir-lo és un plaer, un plaer pervers, esclar, que produeix, ¿com ho diria?, potser una satisfeta insatisfacció.

D’entrada, tal com consta al títol, Cioran confessa que el principal problema de l’existència humana no és la mort indefectible, sinó el naixement absurd. Néixer ja és un error com una casa de pagès. Ho diu de moltes maneres: “No correm cap a la mort, fugim de la catàstrofe del naixement”. “No em perdono haver nascut”. “El rebuig del naixement no és res més que la nostàlgia d’aquest temps d’abans del temps”. “Si, antigament, davant d’un mort em preguntava: «De què li ha servit néixer?», la mateixa pregunta, ara, me la plantejo davant de qualsevol viu”. “Tothom expia el seu primer instant”. “La idea que hauria valgut més no existir és d’aquelles que troben més oposició”. “Quan tothom haurà entès que el naixement és una derrota, l’existència, finalment suportable, apareixerà com l’endemà d’una capitulació, com l’alleujament i el repòs del vençut”. “No néixer és sens dubte la millor fórmula de totes. Malauradament no és a l’abast de ningú”.

El llibre és una cura d’humilitat permanent, molt recomanable per a egos inflamats. No som res. Més ben dit, som una autèntica merda sense sentit. Ell el primer: “Si el que pertoca al savi és no fer res d’inútil, ningú em superarà en saviesa: no em rebaixo ni a fer les coses útils”. A la pregunta d’algú que un dia li va demanar què feia del matí al vespre, la seva resposta breu i tallant va ser: “Em suporto”. Aquest era l’atractiu de Cioran, incòmode i asocial: “Cadascú engendra el seu propi enemic”, però després precisa: “De jove, cap plaer no valia tant com crear-me enemics. Ara, quan me’n faig un, el meu primer pensament és reconciliar-m’hi, perquè així ja no me n’he d’ocupar. Tenir enemics és una gran responsabilitat. La meva càrrega em basta, no puc portar més la dels altres”. El seu fatalisme és tan extrem que resulta atractiu. Admirava l’única frase que s’ha conservat del filòsof Hegèsies de Cirene, dita fa vint-i-tres segles: “Només a l’insensat li sembla un bé la vida”. Un altre dia algú li va preguntar si estava en contra de tot el que s’havia fet des de la guerra: “Us equivoqueu de data. Estic en contra de tot el que s’ha fet des d’Adam”.

Fill d’un sacerdot ortodox rural, la sofisticada negació de la religió també forma part del seu univers mental: “Com més s’allunyen els homes de Déu, més avancen en el coneixement de les religions”. “Només dura el que ha estat concebut en solitud, davant de Déu, tant si som creients com si no”. “Quan m’he endinsat força, al llarg dels anys, en dues o tres religions, he reculat cada vegada, al llindar de la conversió, per por de mentir-me a mi mateix. Cap d’elles, als meus ulls, no era prou lliure per admetre que la venjança és una necessitat, la més profunda i la més intensa que existeix, i que tothom l’ha de satisfer, encara que només sigui de paraula”. De fet, és com si la seva vida hagués estat una venjança contra si mateix, contra la vida, contra tot: “Impossible pensar que existir sigui un fenomen seriós”. Cioran!