A aquells que ens agrada sentir música clàssica per la ràdio estem esvalotats i escandalitzats d’ençà que l’emissora nacional, vull dir l’espanyola, emet un programa insòlit anomenat Longitud de onda. Ja sabem que la música, com tot so, es propaga d’acord amb unes determinades freqüències i longituds d’ona; però el problema no és aquest, que no n’és cap: també les paraules o els sorolls que ens arriben a l’oïda tenen una longitud d’ona, i això no ens preocupa gens ni mica quan ens diuen: “ I love you ”.

El problema resideix en el fet que, en aquest programa, parlen de la música -també és un problema de l’emissora catalana de música clàssica, en què xerren massa i posen poca música de cap a cap, només “fragments”, així ho diuen, tot sovint- en la seva relació amb la ciència. Per posar exemples que no m’invento, he sentit en aquesta emissora espanyola parlar de la relació entre el Concert per a violí; he sentit parlar de la quantitat de llet que pot fer una vaca si li posen música de Mozart, a diferència de si li posen música de Schönberg; poden passar-se un programa sencer (d’una hora de durada) parlant dels intervals de tercera, de quarta o de quinta, o de les harmonies de quinta o d’octava, amb tot de xerrameca sobre la manera com hi respon el nostre aparell sensitiu, i cap peça musical. Hi ha dies que es presenta un especialista en telecomunicacions; un altre dia ve un anestesista que us parla de quina música va més bé per adormir un pacient al quiròfan; un dia ve un lutier i, en comptes de limitar-se a dir quina fusta va més bé per construir un violí o una viola, comencen a engegar-nos uns sons estranyíssims derivats de la percussió de la fusta; teories del cervell, les que vulgueu, amb explicació detallada de les circumvolucions i els hemisferis cerebrals, o bé un altre i parla de la relació entre la música i l’osteoporosi... i així cada dia. De música, poca (també comença a passar, ja ho he dit, a la nostra emissora de música clàssica); de galimaties i taral·la, tanta com un es pugui imaginar.

¿No saben, els promotors i “conductors” (una paraula que és moda; abans només eren conductors els que guiaven un vehicle) d’aquest programa, que la música, per bé que Pitàgores ja va deixar clar que es pot relacionar (no explicar) amb les matemàtiques i amb la física del so, és una art que, més que totes les altres plegades, consisteix en un miracle estrany segons el qual allò que es percep a les orelles no té res a veure, ni cal que ho faci, amb les dimensions científiques de la seva substància escrita o fònica? La pintura és matèrica, i d’un quadre se’n pot parlar en termes de matèria sense acabar d’espatllar l’emoció que ens pugui causar. La literatura està tota ella vinculada a la gramàtica i a la ciència del llenguatge i, de fet, qui coneix la llengua frueix més de la literatura que aquell que no sap res de retòrica.

Però la música es va inventar (és la primera art inventada, possiblement anterior al llenguatge) per traslladar-nos a l’emoció i a un món de sensacions amb total independència de la partitura (que poca gent entendria), i més encara de qualsevol ciència o tecnologia. És com la teologia: qui més creu en Déu és aquell que menys intenta racionalitzar i matematitzar l’essència de la divinitat. Prou, per l’amor de Déu, prou d’aquest programa!