Aquest dimecres es va presentar a la Fundació Tàpies el llibre Microgrames sorgit de la relació professional entre l’artista Alícia Casadesús i el poeta Antoni Clapés. Quatre anys d’intercanvis personals i professionals van donar lloc a una col·laboració, diríem, d’encavalcament, en què poeta i artista plàstica intercanviaven el seu esforç creatiu, de manera que l’un impulsava l’altre. Cadascú des de la seva independència creativa. Pràcticament es podria veure com una nova mena de mestissatge artístic, ja que el resultat de l’experiment no rau en el fet que l’artista plàstica interpreta els poemes i els fa seus a través de la seva obra, ni, en sentit contrari, el poeta no “posa lletra”, no il·lustra les propostes plàstiques que li arribaven. Entre el 2013 i el 2017, aquesta col·laboració va donar lloc a un treball artístic sorgit d’aquesta voluntat conjunta que es va plasmar en forma d’experiència vital oberta: una exposició en una ermita perduda a la muntanya i un camí per arribar-hi, un camí real on poder experimentar la proposta poètica basada en la mirada cap a la natura, sobre l’art i sobre el fet d’escriure. L’experiència es va dur a terme durant quatre mesos per viure el canvi d’estacions durant el recorregut.
Fer camí
L’experiència, després, s’ha plasmat en un llibre gràfic bellament editat per Llibres del Segle, amb la participació d’altres artistes i poetes com ara Joan Nogué, Jordi Pigem, Maria-Josep Balasch, Vicenç Altaió, Víctor Sunyol i Anna Palomo, entre d’altres. El mateix Vicenç Altaió, durant la presentació, va remarcar la importància d’accions artístiques com aquesta, on la cultura és la base de la llibertat. També va reportar unes paraules de J.V. Foix en una conversa personal en què el poeta va recomanar-li, si volia ser artista, que caminés, caminés i mirés. El camí com a símbol del mateix fet creatiu. Val la pena acostar-se a aquest llibre Microgrames per sortir una mica del concepte adotzenat i institucional de la cultura i veure fins on es pot arribar amb una nova proposta de mestissatge artístic. Val la pena fer un exercici mental d’obertura. El resultat és excepcional, ja que l’art visual i l’art poètic es fonen i s’alimenten mútuament sense que cap dels dos perdi la personalitat.
