ELS LLIBRES I LES COSES

M’hauria agradat tant ser adoctrinat pel ‘Patufet’!

M’hauria agradat tant ser adoctrinat pel ‘Patufet’! / PATUFET Zoom

Recupero el catàleg de l’exposició Patufet en guerra, que va fer aquest any el Memorial Democràtic, a càrrec de Julià Guillamon. L’exposició ja no es pot veure, però el catàleg es pot llegir. Ara que ens han inflat histèricament el cap amb el conte de l’adoctrinament dels nens, val la pena reivindicar la revista que més va influir en la formació dels nostres avis, besavis i rebesavis. Els homes -eren tot homes- que feien En Patufet, amb Josep M. Folch i Torres al capdavant, eren catalanistes catòlics: Junceda, Cornet, Llaverias... La guerra i la revolució els van caure al damunt, però obviant la religió van poder continuar amb la revista perquè fins i tot els comissaris polítics anarquistes l’havien llegit de petits. De fet, Folch i Torres va ser acceptat a la secció d’escriptors catalans pels cenetistes: esclar, “als seus contes i novel·les sempre defensava els pobres”, deien.

Durant la guerra, En Patufet no va parlar pròpiament del front, va limitar-se a reflectir, i encara amb peus de plom -vigilant de no fer massa èmfasi en la gana o els bombardejos-, la vida a la rereguarda. En qualsevol cas, no va caure en la militarització, en l’esperit bèl·lic. Podríem dir que va preservar la innocència dels infants, defugint el discurs polititzat i militant. O sigui: va seguir adoctrinant a la seva manera, sense fer sang, amb aquella bonhomia múrria que feia riure els adults i somniar els infants.

A l’altre costat, concretament des de Sant Sebastià, durant el conflicte armat la Falange va editar la revista infantil Flecha, subtitulada Arriba España. A la portada de l’1 de maig del 1938 s’hi veu un nen apuntant amb una pistola un soldat comunista emmanillat: “ Ahora sí que te tengo en mis manos ”, li diu el vailet. Flecha era una còpia de Pelayos, d’inspiració carlina. Totes dues es van acabar unint en la franquista Flechas y Pelayos, que va sobreviure fins al 1949. Allò sí que era adoctrinament descarat! Allò sí que era espanyolització feixista. Suposo que és el que llegien els avis de l’Arrimadas i el Rajoy. En Patufet, catalanista i republicana, que abans de la guerra havia arribat a tirar 65.000 exemplars, va ser prohibida. Va ser el seu final.

Per a alguns, distorsionant el record i avergonyint-se’n, va passar a ser sinònim de cursileria i cultureta catalana. Encara recordo, en els meus anys al diari Avui, aquells suposats amics que em preguntaven amb to burleta, “¿Què, com va el Patufet?” Em sabia greu -per l’Avui, esclar, però sobretot pel Patufet -, però intuïa que eren ells els que es retrataven, els que vivien còmodament amagats a la panxa del bou d’un país que havia decidit passar per alt les misèries del franquisme i no recuperar la memòria republicana. Format com a lector juvenil a Cavall Fort i la col·lecció Els Grumets de la Galera, jo veia en aquella mítica revista una mena d’avi llunyà al qual m’hauria agradat conèixer. Sí, m’hauria agradat tant ser adoctrinat pel Patufet!