AIXÒ NO CAL DIR-HO

Manchette dibuixat

Manchette dibuixat Zoom

El misteri dels vells carrers de París, que bategava a les novel·les de Léo Malet, el va reprendre Tardi tot seguit dibuixant les novel·les de Manchette. Però si Malet era el novel·lista de les llambordes, la literatura de Jean-Patrick Manchette sorgia dels carrers desllambordarts del 68. Malet era una llegenda viva. Manchette era un company. Ja ben abans d’adaptar-li les novel·les, Tardi va fer amb Manchette un àlbum original, que porta el nom del seu protagonista: Griffu.

A la dècada dels 70, la irrupció del neopolarva arribar en estèreo. Aquella nova novel·la policíaca francesa comptava amb dos grans renovadors molt diferents. Manchette era el millor de tots. D’altra banda, era molt polític. Provenia de l’extrema esquerra i del situacionisme. Els seus llibres noirs contenen una crítica a la societat i als postulats de la mateixa esquerra radical. També l’altre autor era el millor de tots. Signava amb les seves inicials A.D.G. Als seus llibres hi ha, així mateix, un fort contingut polític. Era d’extrema dreta. Manchette va morir als 52 anys. Al llarg de tota la vida va elogiar l’obra del rival, tan sols no li agradaven la seva metafísica ni la dèria per un llenguatge massa nostrat.

Manchette era un novel·lista de jaqueta texana, cabells una mica rinxolats i patilles de rocker. Cal veure només la foto d’A.D.G. a la Viquipèdia francesa per imaginar la seva obra: americana fosca, corbata de ratlles, cabells esclarissats enganxats al crani, uns grans bigotis caiguts i un revòlver a la mà. També A.D.G. va morir aviat, als 56. No va gosar mai emprar el seu nom perquè es deia Alain Fournier, igual que l’indefugible autor d’ El gran Meaulnes (de lectura obligatòria als instituts francesos).

Però ni tan sols en la novel·la la metafísica té més poder que l’urbanisme. Ho deia Manchette parlant de l’ocàs de Léo Malet: “L’urbanisme modern, que sap reconèixer els enemics, no va tolerar l’amor de Malet cap a la ciutat més maca del món, i al mateix temps que destruïa aquesta ciutat n’expulsava l’escriptor”. En una carta, li deia a un altre escriptor de polar(el seu amic Pierre Siniac): “potser nosaltres som per a la literatura allò que la bande dessinée és per a la pintura”. I afegia que no hi podia haver res més noble que ser Moebius.