ELS LLIBRES I LES COSES

Llibert ve de llibertat

Llibert ve de llibertat / WAYRA FICAPAL Zoom

Arriba un moment a la vida que acumules prou bagatge i has destil·lat una visió del món. Tu i el món. Per poc que siguis de lletres, la temptació natural és posar-ho damunt el paper en un llibre -de ficció o d’assaig memorialístic- que ho digui tot, on et buidis, per deixar constància de qui ets i de què penses. El resultat, ai!, acostuma a ser feixuc, a vegades directament indigerible i impúdic. Tots tenim coses a dir, però no tots sabem dir-les ni encara menys escriure-les. Costa evitar el ridícul quan vols donar categoria universal a l’anècdota personal. El risc d’aquest tipus de llibre personal-global és fabulós, monstruós.

Doncs bé, L’ombra dels anys (Angle), del periodista Llibert Ferri, supera amb nota aquest abisme. És un exercici excel·lent de memòria personal i història general que abraça mig segle de vida catalana i europea, del 1939, quan el seu pare, el Liberto, republicà catalanista i socialdemòcrata format al CADCI, marxa a l’exili, fins al 1990, just després de la mort del Liberto i la caiguda del Mur de Berlín. És, també, un llibre que va de la Barceloneta al món. El retrat del barri menestral de la família del Llibert, especialment a la primera postguerra, té alguna cosa de neorealisme italià: quan el Liberto hi arriba després de fugir del camp de Sant Cebrià de Rosselló, la Pilar (mare del Llibert) el rep al carrer, envoltada de veïns que els miren i que, cridant i rient, van escampant la bona nova pels balcons. Es casen a l’església de Sant Miquel del Port i viuran al carrer de l’Alegria, en una Barceloneta espai de migracions i barreges. El Llibert serà el seu segon fill, el petit.

La història del retrobament familiar i de la reconstrucció d’unes vides malmeses pel tall brutal de la guerra es va entrellaçant amb el creixement del Llibert -tant personal com ideològic- i amb l’evolució política nacional i internacional. És un nen que escolta, que llegeix entre línies el que diuen els grans, innocent i somiador, bon estudiant, que un dia es troba vivint a Madrid perquè el Liberto hi ha anat a provar sort professional. Un parèntesi frustrant en què els Ferri tasten en la pròpia pell l’anticatalanisme ambiental. Al Llibert li ressonen endins les paraules d’un oracle republicà de la Barceloneta: “Catalunya és un país ocupat”. El parèntesi madrileny es tanca aviat.

Amb 16 anys comença a treballar “de meritori” en una botiga. Anirà canviant d’oficis durant onze anys, els últims dos alhora estudiant periodisme. El cine, els llibres, el teatre, la Nova Cançó, París, el Maig del 68, la mili... Cada cop fa més honor al seu nom: cada cop més lliure. El periodista Víctor Alba, amic de Camus i vell militant del POUM -un personatge mai prou reivindicat-, li fa d’antídot per no caure en cap sectarisme. És amb tot aquest bagatge que arribem al Llibert Ferri de maduresa que molts coneixem, corresponsal de TV3 a l’Europa de l’Est, testimoni de l’enfonsament de l’URSS i de la reunificació d’Alemanya. El relat acaba el dia que la viceportaveu del govern d’Alemanya de l’Est li dona la carpeta del Tractat de Pau: aquella dona, que aviat Helmut Kohl incorporaria al seu equip, era Angela Merkel. I un epíleg des del present, en clau catalana, amb una oportuna cita final de Hannah Arendt: “Un dels trets que defineix el totalitarisme és la confusió entre legalitat i justícia”.