ELS LLIBRES I LES COSES

Josep Fontana I el sempitern xoc Catalunya-Espanya

Josep Fontana  I el sempitern xoc Catalunya-Espanya / PERE TORDERA Zoom

Mig any després de la seva mort, recupero L’ofici d’historiador (Arcàdia), el seu darrer llibre. Una lliçó magistral d’història i de compromís cívic. Una més. El Fontana dels darrers anys estava absolutament desinhibit: deia que la història és una ciència per entendre el passat, sí, però també una eina per incidir en el present i per construir el futur. Li feia nosa “l’escepticisme paralitzador” i la despolitització als quals havia conduït la postmodernitat de Lyotard. Alhora no veia possible ni recomanable, esclar, tornar a la idea hegeliana de progrés lineal. Reclamava, en fi, no caure en el parany de les falses continuïtats -la història l’entenia com a successió de ruptures i bifurcacions- o dels punts fixos de partida, sense defugir l’honestedat de mostrar el propi punt de vista. Aquest és el marc general del llibre.

Després hi ha les concrecions. Era molt crític, per exemple, amb la incapacitat de la historiografia espanyola d’entendre l’evolució de la Catalunya moderna del segle XVII ençà. “La paradoxa és que la derrota política dels catalans [el 1714], que no va impedir el seu creixement econòmic, va malbaratar, en contrapartida, la possibilitat de la construcció d’una Espanya equilibrada i solidària...” Em temo que, tres segles després, aquest paràgraf torna a tenir tota la vigència. La derrota dels catalans d’avui està fent recular de nou Espanya cap a la seva sempiterna versió contrareformista, està fent aflorar un cop més la secular tossuderia a l’hora de girar l’esquena al progrés tant econòmic com polític.

De fet, el mateix Fontana sintetitza així el xoc polític hispànic i europeu de fa tres segles, amb tants paral·lelismes amb el d’avui: “La guerra que anomenem de Successió va ser essencialment la pugna entre un sistema polític que apuntava en una línia de progrés i democratització i un poder monàrquic absolut, fonamentat en la conservació del domini feudal de la terra, que va representar un fre per al desenvolupament de les monarquies de França i d’Espanya al segle XVIII, mentre que l’existència d’un govern parlamentari, de la mena del que s’estava desenvolupant a Catalunya, afavoria el creixement d’Anglaterra i Holanda”. A les Corts catalanes de l’època “es legislava sobre la inviolabilitat de la correspondència, sobre el dret de reunió, la defensa contra detencions arbitràries o la prioritat de la jurisdicció civil sobre la militar, en un clima que semblava anar avançant cap a un reconeixement dels drets humans”, rebla Fontana, que també recorda com el 1701-1702 es va demanar a Felip V la creació d’un Tribunal de Contrafaccions, “una mena de tribunal de garanties constitucionals que hauria facilitat l’encaix [de Catalunya] amb la monarquia, però que va resultar incompatible amb el projecte absolutista que volien implantar els Borbons”, ben allunyat de la modernitat il·lustrada que se’ls ha volgut atribuir.

Fa la sensació que seguim allà mateix. La Catalunya del segle XXI torna a veure frenat el seu progrés democràtic i social, mentre manté el pols econòmic malgrat tenir un estat central en contra, una Espanya com sempre incapaç d’oferir un projecte atractiu comú, igual com va passar al segle XVIII amb la fallida de l’Espanya imperial, al XIX amb el fracàs de l’Espanya liberal i al XX amb l’obsessió de l’Espanya nacionalista.