Al segle I de l’era que anomenem cristiana, Palestina era plena de predicadors, enganyadors i falsiosos que s’aprofitaven de la crisi que el judaisme patia en temps de Cèsar August, època de sincretismes religiosos, d’afrontament entre el politeisme i el monoteisme, i de confrontació entre Roma i Judea. La comunitat jueva havia vist com, ella mateixa, es dividia en una sèrie de faccions, entre les quals les més notables, com sabem per tota la literatura veto i neotestamentària, van ser les dels fariseus, els samaritans, els saduceus i el zelotes de Galilea, gent tremenda. Però hi havia una altra secció del judaisme, que hem de situar al voltant dels segles I aC-73 dC, assentada a les terres rocalloses que voregen el mar Mort -allà on es van trobar l’any 1947 els manuscrits més antics que existeixen, per ara, de l’Antic Testament-, que eren els essenis, força ben estudiats tant pels manuscrits al·ludits com per les restes arqueològiques, ara visibles.

Els essenis constituïen una raresa en el si de les variants del judaisme. Eren fidels que s’havien congregat en un lloc enormement inhòspit, amb una calorada de rigor a l’estiu i a l’hivern fredorada severa. Tenien aigua i, doncs, hort i ramaderia, i anaven fent, perquè necessitaven poc. Es dedicaven, en especial, a l’oració, la conversa teològica i la còpia de textos bíblics -és possible que treballessin per a diverses sinagogues de Palestina, i de més enllà-: en suma, eren una mena de precedent de la vida monàstica medieval que coneixem tan bé.

Hi ha estudiosos que pensen que Jesús només podia haver estat fill d’un rabí (o savi, que és el mateix en matèria hebrea), atesa la seva vèrbola i el seu coneixement de figures retòriques ja gregues, ja llatines, encara que la seva llengua fos l’arameu. N’hi ha que, a més d’aquesta circumstància, creuen que Joan Baptista, figura igualment històrica, havia sojornat al casal dels essenis, i que havia inculcat en Jesús -tot i que només es portaven uns quants mesos- els principis religiosos d’aquesta tendència jueva: amor, caritat, estudi, meditació, puresa d’ànima. La tesi té una enorme versemblança. Fariseus i samaritans, entre d’altres, havent vist amb mals ulls les ensenyances dels essenis, haurien considerat Jesús un més de la colla, i per això n’haurien demanat la mort a Ponç Pilat.

Per fi, hi ha la hipòtesi que Jesús fos un radical independentista de Galilea, és a dir, de la branca dels zelotes que ja hem esmentat. Volien que la terra dels israelites fos un estat lliure, sense dependre de Roma. Això encara no s’ha estudiat prou.