A “He fruït el fruit” tenim molt clar que fruït i fruit són paraules fonèticament diferents. La primera -el participi de fruir - és bisil·làbica i aguda. La segona és un monosíl·lab que té com a nucli vocàlic la u. Per contra, a “Ha fluït el fluid” estic convençut que la gran majoria de lectors pronuncien de manera molt semblant, per no dir idèntica, fluït i fluid. Com a molt, fan un clar hiatus a fluït i s’esforcen a fer un diftong a fluid. Però en tots dos casos -i aquest seria l’error- fan una i vocàlica. Doncs bé, la pronúncia correcta -i del tot inusual- de fluid ha de ser idèntica a la de fruit canviant només el so r pel so l.

No és l’únic cas que contradiu la intuïció de molts parlants. Passa el mateix amb circuït (del verb circuir ) i circuit (com el de Montmeló). La síl·laba final de circuit s’hauria de pronunciar igual que cuit (de coure ).

En català -exceptuant güi ( lingüístic ) i qüi ( ubiqüitat )- els diftongs formats per i i u després de consonant són sempre decreixents: van de vocal a semivocal ( iw i uj ). En canvi, en castellà la pronúncia vacil·la entre creixent i decreixent però per convenció normativa es considera que creixen: que van de semivocal a vocal ( ju i wi ). Així, cuidar o enviudar contindrien un diftong decreixent en català i normativament creixent en castellà. En la pràctica la diferència és massa subtil per apreciar-la.

Però sí que és cert que en castellà poden fer-los creixents; i en català, si els intentem fer créixer els trenquem, fem un hiatus. Seria el cas de Luis / Lluís o d’ oriundo / oriünd. Això crea insolubles problemes ortogràfics al castellà quan castellanitza certs noms propis catalans.¿Codorníu o Codorniú? L’empresa, catalana, accentua la i. Però la RAE abona Codorniú per no saltar-se les seves pròpies regles.

Sigui com sigui, diria que fluid o circuit no es pronunciaran mai com fruit o cuit i que en casos així ha de ser l’ortografia (una convenció) i no la fonètica (un fet de llengua) la que s’alteri. Algun dia caldrà acceptar fluïd i circuït (de Montmeló).