Els jueus de la diàspora, com va ser el cas de George Steiner (París, 1929 - Cambridge, 2020), mai van necessitar ser nacionalistes. Vivien escampats per bona part del món des de la destrucció del Segon Temple (any 70dC) i de la presa de Masada, i s’havien acostumat a dues coses: al blasme o la persecució, i a la convicció que portaven, com a poble escollit, un destí adreçat a la redempció. Es van passar quasi dos mil anys dient “L’any que ve a Jerusalem”, fins que van habitar Palestina, amb certa hegemonia, quan va fundar-se l’Estat d’Israel l’any 1948. Fins aleshores van conviure amb cultures molt diferents de la seva, ells amb la personalitat que els singularitza arreu del món, creients o no.
Per damunt de tot, almenys fins fa pocs anys, els jueus eren els grans dipositaris d’un llegat fabulós que girava al voltant de la lectura i el comentari dels llibres sagrats, el Testament. George Steiner només s’explica per aquesta condició. Va llegir la Bíblia i la Ilíada de ben jovenet, va aprendre llengües clàssiques, inclòs l’hebreu antic, i després -com que va néixer, com qui diu, trilingüe- va ensenyar, llegir i escriure en alemany, francès, anglès i italià. Gràcies a això, Steiner va oferir als lectors dels últims seixanta anys una obra de gran categoria, el millor compendi del que anomenem “literatura comparada”.
Aquesta no és una disciplina que consisteixi, posem per cas, en esbrinar les influències de Victor Hugo en l’obra de Verdaguer, o les de Hölderlin en l’obra de Carles Riba, sinó en creure amb els ulls tancats -és, pròpiament, la mena de fe que deriva de formar part d’una cultura que té la Bíblia com a llibre fundacional- que el món dels llibres -com també diria Borges, però aquest amb gens de moralisme-és exactament el mateix que el món sencer, val a dir la humanitat. Per a un comparatista de llei, com ell va ser-ho, aquest ofici (“deure”, traduint Ciceró) equivalia a agafar qualsevol llibre i anar-lo alhora despullant en la forma i revestint-lo ad infinitum de sentits i de connexions. Així va fer aquesta obra prodigiosa en què es confonen, en una síntesi magistral, literatura, filosofia, ciència del llenguatge, cultures, societat, música i tot el que hom es pugui afigurar: una articulació sàvia de tots els fets culturals carregats de sentit que han generat els homes.
