Els presos polítics i la necessitat irresistible d’escriure
Als anys seixanta, l’escriptor i activista Ngugi wa Thiong’o va llegir l’autobiografia de Kwame Nkrumah, un dels líders de la independència de Ghana. Hi explicava que, a la presó, acumulava paper higiènic per poder-hi escriure. “Vaig pensar que era romàntic però que no era cert”, admet Thiong’o. Fins que, temps després, es va trobar tancat en una cel·la i fent el mateix: escrivint una novel·la en paper de vàter. “Ara ho sé -diu l’autor kenià-. El paper, qualsevol tipus de paper, potser és l’article més valuós per a un pres polític, i més encara per a un presoner a qui, com jo, han tancat sense judici pels seus escrits. Perquè la necessitat d’escriure és per a un pres polític gairebé irresistible”.
El 31 de desembre del 1977, Ngugi wa Thiong’o va ser condemnat a una presó de màxima seguretat per haver escrit en la seva llengua, el kikuiu, una obra de teatre (titulada Em casaré amb qui vulgui ). S’hi va estar un any sencer. En va sortir gràcies a la mediació d’Amnistia Internacional, però aleshores va patir una persecució política que el va acabar abocant a l’exili. Avui és professor a la Universitat de Califòrnia a Irvine, i el seu nom sona de forma recurrent com a candidat al Nobel.
Quan la detenció és una mesura de terror psicològic
M’agradaria haver llegit el volum Lluitar amb el diable, les memòries de presó de Ngugi wa Thiong’o (editades per Raig Verd i traduïdes de l’anglès per Josefina Caball), sense poder establir cap mena de paral·lelisme, cap ni un, amb el nostre present. Kènia queda lluny i els anys setanta pertanyen al segle passat. Presos polítics, ara i aquí? On vas a parar. Però, per desgràcia, les paraules de Thiong’o em resulten estranyament properes. “La detenció i l’empresonament per motius polítics, a banda de l’aspecte punitiu, serveixen de símbol i ritual exemplar -escriu ell-. És una mesura calculada de terror psicològic contra els milions de persones que lluiten”.
No som pas davant d’un llibre oportunista. Raig Verd ja havia publicat quatre títols d’aquest lluitador imparable contra el colonialisme i la repressió. Sí que és, i tant, i del tot, un llibre oportú. Fruit de la revisió d’un text anterior, se centra sobretot en l’experiència d’escriure una novel·la entre reixes. L’obra en qüestió, redactada originalment en kikuiu i en un paper de vàter molt aspre -apte, doncs, per a l’escriptura-, va veure la llum el 1980 amb el títol Caitaani mutharaba-Ini ( Devil on the Cross en la versió anglesa).
El repte: no permetre que l’estat repressor se’n surti amb la seva
Mentre es concentra en la novel·la, Thiong’o mira d’oblidar els guàrdies de la presó. “És desesperant de debò trobar un guàrdia que em vigila quan cago i orino a la gibrelleta infantil que tinc a la cel·la, o veure’l dret a l’entrada del vàter mirant-me mentre faig aquestes mateixes necessitats”. Entén de primera mà el comentari del nigerià Wole Soyinka -que rebria el Nobel de literatura el 1986- a les seves notes de presó, quan diu: “Per més astut que sigui un presoner, que sobrevisqui depèn d’un acte humanitari de coratge dels seus carcellers”.
De dia, Ngugi wa Thiong’o pren notes als espais en blanc de la Bíblia i a les parets de la cel·la, i de nit passa els apunts en net damunt del paper higiènic. De tant en tant es desespera, creu que no pot més i està a punt d’engegar la novel·la a dida. “Però precisament en moments així -explica- em recordo a mi mateix que l’estat m’ha enviat aquí perquè el cervell se’m fongui i se’m podreixi, i de sobte sento la crida d’una batalla espiritual contra els propòsits bestials de l’estat. Una vegada i una altra, aquest repte em dona de nou energia i determinació: no he de permetre que ells tinguin l’última paraula”. Amén.
