MINÚCIES

Enric Auquer

L'actor Enric Auquer / RUTH MARIGOT Zoom

En cosa de dos mesos, Enric Auquer ha guanyat dos premis Feroz, el premi Gaudí, el premi del Cercle d’Escriptors Cinematogràfics, el premi Goya al millor actor revelació, i li entregaran el premi Ojo Crítico i potser el Fotogramas al millor actor de televisió al febrer. Segurament me’n deixo algun, i encara n’hi haurà més. És un cas que dona raó a aquella dita llatina que deia “ Carmina invenient iter ”, que valia tant per a la poesia com per al teatre (i, avui, el cinema). Un lema que, traduït per a l’ocasió, seria com dir: “El talent sempre s’obre camí”.

Auquer s’ha obert camí malgrat moltes circumstàncies. De minyó era un nen que no parava atenció, que no volia anar a estudi, que arrossegava una dislèxia que ja l’ha deixat tranquil, i que, acabat el batxillerat, per consell d’uns pares intel·ligents i generosos, va fer les proves d’ingrés a l’Institut del Teatre. No devien fixar-s’hi gaire, perquè no va passar l’examen. El pitjor va ser que un professor li digués, amb bones paraules, allò que un professor, de la matèria que sigui, no ha de dir-li mai a un estudiant, és a dir, que no havia nascut per a allò. Qui sap per a què hem nascut tots els mortals!

El talent sempre s’obre camí, com ja hem dit, però també és cert que a Espanya, “ país de cabreros ” segons Gil de Biedma, costa molt que aquesta virtut, germana de la intel·ligència, sigui reconeguda a una edat molt jove, com li ha succeït a Auquer. Ara podrà fer el que vulgui, i això no haurà estat perquè hagi passat uns quants anys en una acadèmia o un institut, i menys encara per hagi fet un màster. Ha estat perquè volia fer teatre i perquè ho portava a dins des de petit: a les celebracions de Nadal i de Sant Esteve animava la festa amb tota mena de facècies improvisades, elegants -més que les gales dels premis que ha rebut- i plenes d’enginy. Si es tractava d’imitar i blasmar un polític de dreta -mai d’esquerra, unes idees amb les quals combrega-, ho feia amb una gràcia i un encert que encantaven tothom. Tot amb naturalitat, sense impostació, que és un mal del qual pateixen molts actors.

Només va caldre que li fessin confiança, que li fessin classes de lectura i de dicció, i que algú li obrís les portes d’una oportunitat. Oriol Broggi va confiar en ell i el va exalçar; Marta va estar sempre al seu costat; l’amistat amb Àlex Monner hi va col·laborar, i la carrera ja va estar llesta per ser llarga i fructífera.

Amb els anys, o ja ara, Verges se sentirà orgullosa d’haver estat el bressol d’un home amb tanta agudesa per a la interpretació com Enric Auquer, tant com ho està del mecenatge cultural de Francesc Cambó, un altre fill il·lustre de la vila.