Els verbs apel·lar i interpel·lar provenen dels verbs llatins appellare i interpellare. Mentre que appellare volia dir adreçar-se o cridar pel nom, interpellare tenia un sentit més proper a interrompre o obstaculitzar.

En el català actual, apel·lar ha perdut gairebé del tot els significats etimològics (i transitius) i s’utilitza sobretot en dos sentits. 1) Com a sinònim de recórrer en el sentit de demanar ajuda. Llavors, igual que recórrer, regeix un complement introduït per a que pot ser una persona (en qui confiem) –“Va apel·lar al seu pare per evitar la fallida”– però que més sovint és un concepte abstracte com ara violència, generositat, enginy, sentit comú, rigor, etc. que descriu una manera d’actuar –“Va apel·lar al sentit comú per combatre la pandèmia”–. De fet, en el segon cas, té un sentit més proper a invocar que a recórrer. 2) Com a sinònim de recórrer en el sentit jurídic d’acudir a una autoritat perquè esmeni o anul·li una sentència. Llavors normativament la sentència no pot ser l’objecte directe: no podem apel·lar ni recórrer una sentència sinó que hauríem d’apel·lar o recórrer contra una sentència, però l’ús consolidat i la majoria de mitjans sí que admeten aquest ús transitiu, i crec que el DIEC2 faria bé d'acceptar-lo.

Un dels usos abusius d’apel·lar el fa sinònim de cridar: “Va apel·lar a enfortir la convivència pacífica” o “Va apel·lar JxCat a abandonar l’unilateralisme”. Jo ho canviaria per cridar. I també veig abusiu fer-lo sinònim d’interpel·lar: “El debat va més enllà de Trump i apel·la tota la societat”. En aquest cas, caldria escriure “...i interpel·la tota la societat”. I el sentit que té interpel·lar aquí –avui potser el més habitual– no queda gens ben recollit en els diccionaris, perquè no és “adreçar la paraula a algú per demanar-li alguna cosa” sinó més aviat qüestionar l’actitud d’algú, de manera que l’interpel·lat no hauria de restar indiferent, s’hauria d’implicar en la resolució d’aquell problema o la promoció d’aquella causa: “La crisi migratòria ens interpel·la a tots”.