Quan era jove, l’escriptor nord-americà Richard Ford es divertia amb els amics robant cotxes i colant-se en cases alienes, cosa que el va portar alguna vegada a la presó, sembla que sense grans conseqüències. Va ser la seva mare, vídua (Ford va perdre el pare als 16 anys), la que el va advertir que, si no s’aturava, arribaria un moment en què ella ja no el podria treure de la garjola. Amb la intenció de ser millor fill i no fer-la patir, Ford no hi va tornar.
Em costa poc situar en aquell moment una afirmació contundent de l’autor, “els llibres em van salvar la vida”. I parla, concretament, de Faulkner, a qui va llegir amb 19 anys. Igual que el famós premi Nobel, Ford va créixer al Mississipí. A la seva època, l’ apartheid salvatge provocava en ell la sensació que tot estava capgirat, que el que hauria de ser considerat normal no ho era, i al revés. Una sensació que l’abandonava quan llegia Faulkner, que li va fer veure el Mississipí de manera diferent, més interessant i coherent. En moments de gran infelicitat, aquella lectura el va confortar, li va fer veure que hi havia més del que ell es pensava. “Es pot dir i pensar més”.
Ford va dir i va pensar més, fins a convertir-se en un dels millors escriptors actuals. Fa pocs dies va omplir la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, on presentava en primícia mundial el seu últim llibre, Lamento lo ocurrido. S’ha publicat aquí amb motiu dels 50 anys de l’editorial Anagrama, però als Estats Units no hi arribarà fins al març de 2020. Hi vaig poder conversar davant un públic tan fascinat com jo per les seves històries, per la seva calidesa i, per què no dir-ho, pels seus mitjons roses. En els onze relats de la seva darrera obra hi ha irlandesos que viuen als Estats Units i americans que viuen a Irlanda. A molts dels personatges els ha canviat la vida fa poc. M’ha agradat trobar-ne uns quants que no segueixen comportaments convencionals. Per Ford és important experimentar amb maneres de fer diferents, troba que a la vida ens deixem portar massa i considera que s’ho pot permetre perquè els llibres són una “zona segura” per als lectors: si ens angoixem, només cal que els tanquem. La seva voluntat, això sí, sempre és fer-nos conscients de la nostra pròpia vida. És la funció de les arts, afirma.
Aquesta setmana, a la CNN, Robert De Niro qualificava Donald Trump de gàngster. Richard Ford no es va quedar curt: a més de dir que l’odia, per ell el president és un “analfabet funcional” que posa en perill el país i que fa que tot sigui tan absurd com quan ell creixia al Mississipí. Llàstima que, en aquest cas, no tot es resolgui tancant el llibre.
