MINÚCIES

Diògenes

Diògenes / GETTY Zoom

Ja fa temps que la gent fa servir l’expressió “síndrome de Diògenes” per referir-se a algú que viu habitualment sol, descurat de la seva persona, i que acumula a casa seva tota mena d’andròmines, rebuig, escombraries i rareses.

Un s’ho degué inventar, però molt equivocadament. Quan diem que un afer burocràtic, o d’altra mena, és “kafkià”, l’encertem plenament, encara que no haguem llegit ni una pàgina de Kafka. Quan diem que una situació és “surrealista”, tampoc no ens equivoquem, encara que no haguem llegit el manifest d’André Breton. I no parlem de les expressions catalanes que són simplement metafòriques, totes molt exactes i avinents, com ara “pixar fora de test” o “anar a mal borràs”.

Però en el cas de Diògenes de Sinop, atribuir a la vida d’aquest savi la deixadesa i, sobretot, la mania d’acumular deixalles no té ni el més petit fonament. Sabem per diverses fonts, en especial les Vides de filòsofs il·lustres d’un altre Diògenes, el Laerci, que aquell savi de Sinop va ser deixeble d’un deixeble de Sòcrates, que va formar part de la primera de les escoles filosòfiques posteriors a Aristòtil, la dels cínics, i que no es rentava gaire, però tampoc no acumulava deixalles. De fet, no tenia ni casa: vivia en una gerra d’argila prou gran (no en una tona de fusta), i tenia molt poques coses: el mantell que portava -quan no anava despullat tocant-se el membre al mig del carrer, tan feliç-, un bastó, una escudella i una llanterna d’oli, amb la qual, deia, “buscava un home honrat” allà on pogués trobar-lo per atzar. L’escola dels cínics tampoc no té res a veure amb el nostre concepte de “cinisme”. Eren els kynikói, és a dir, els que es comportaven com els gossos: tranquils, sense pretensions, menjant el primer que troben, sense casa pròpia, vagarívols... i en el fons més humans i més savis que molts homes, com se sol pensar, també adequadament. Dins la gerra on vivia no hi tenia pràcticament res.

Hi ha una llegenda que diu que Alexandre el Gran va voler conèixer Diògenes, home de molta fama, quan tots dos eren a Corint. El polític va dir: “Soc Alexandre el Gran”, i Diògenes va respondre: “Doncs jo soc Diògenes el Gos”. El militar va preguntar: “¿Per què et fas dir d’aquesta manera?”, i Diògenes hauria respost:“Perquè lloo els que em donen menjar, bordo els que no me’n donen i mossego els homes dolents”. Després, Alexandre li va dir que li demanés el que volgués, que l’hi donaria. I, com que feia sol i Alexandre li feia ombra, Diògenes va dir: “Només vull que t’apartis, que m’amagues el sol”. Al final de la trobada, es veu que Alexandre va dir a la seva acompanyada: “Si no fos Alexandre, m’hauria agradat ser Diògenes”.

Res a veure, doncs, la dita “síndrome de Diògenes” amb el màxim representant d’una escola de filosofia tan digna com la de Diògenes de Sinop.