El nostre país és tan petit que tenim tendència a creure que tot el que hi ha -com ara el paisatge-, tot el que s’hi fa i tot el que genera són coses de gran patent, insuperables i bones sense discussió. En aquesta hipòstasi d’“allò nostre” hi entra, com no podia ser d’una altra manera, la literatura.
Que surti un crític, o una dona de lletres, o un intel·lectual assenyat i savi, i menystingui qualsevol obra de la nostra tradició o de la nostra contemporaneïtat resulta insultant per a la nostra terra, desvergonyit i antipatriòtic. Però no hauria de ser així. A Alemanya, per exemple, Goethe va ser tan potent en matèria de literatura i de crítica que els escriptors de dues o tres generacions posteriors a la seva no van gosar enviar a la impremta cap producte de tercera classe, tant si el conseller de Weimar vivia com si només en quedava una ombra... que, per cert, de tan allargada va arribar a Thomas Mann. El mateix va succeir a Anglaterra, país que va tenir una tradició en vers i en prosa, i en crítica literària, tan rica al llarg dels segles XVIII i XIX, que va afermar un cànon del que és bo, i refermar la distinció entre el bo, el mitjanet i el dolent. Gràcies a aquella tradició, per cert, la novel·la anglesa i nord-americana continua sent la més solvent de totes. A França ha estat diferent: posseeixen una extraordinària tradició literària -que arrenca amb Chrétien de Troyes, al segle XII, i arriba fins a uns quants autors del segle XXI, com Perec, Houllebecq i Modiano- i una de crítica no menys sòlida i important: Sainte-Beuve, per exemple. Aquest rerefons hauria estat suficient per assegurar una literatura de gran categoria als nostres dies. Però no ha estat així: al costat de valors com els que hem esmentat, i a causa de la inflació modernista del nouveau roman, de la societat Oulipo i de la crítica del grup de la revista Tel Quel, cada dia es llegeixen a França coses de més discutible valor.
A Catalunya, com és sabut, causes polítiques van fer que es trenqués la gran tradició medieval, com altres causes també polítiques van fer que s’estronqués la tradició dels millors autors modernistes i noucentistes. Mort Riba (1959), per exemple, el país va entrar en una fase de desbocament absolut, i algunes coses que s’han escrit de llavors ençà han estat bones, però unes altres mitjanes o dolentes.
Quin factor ha permès això? Dos de diferents, que acaben sent un de sol. D’una banda, cal ser patriòtic i lloar tot el que s’escriu en català; de l’altra (insistim que ve a ser la mateixa cosa), la crítica s’ha tornat enormement benigna, amistosa, fraternal i caritativa. Tot està bé, tot es fa per a major glòria del país, Espriu és insuperable, la Rodoreda no és cursi (a Josep Pla li ho semblava, referint-se a La plaça del Diamant ), Pedrolo mereix un monument, Espinàs és superlatiu, a més d’etern.
Però això no és veritat: hi ha de tot, com a la vinya del Senyor, i hauria de ser funció de la crítica no parlar en termes de patriotisme, quan es tracta d’un objecte d’art, sinó en termes de qualitat i d’estètica. Amb aquest rigor, com ja va passar molts decennis enrere, s’ennobliria el nostre panorama cultural, i amb ell la glòria de Catalunya.
