Fahrenheit 451 és sens dubte una de les millors defenses de la llibertat, sobretot de la llibertat de creació. I dels llibres, esclar, de la memòria de la humanitat. És la distopia d’un món sense llibres on els bombers, en lloc d’apagar focs, n’encenen. Amb tants polítics piròmans com tenim avui, l’entendreu perfectament. És una novel·la fantàstica, trepidant, filosòfica, poètica. Ara que se celebra el centenari del naixement de l’autor, Ray Bradbury, Proa l’ha recuperat en traducció de Jaume Subirana i pròleg de Víctor García Tur. Una edició molt acurada per a un llibre imprescindible per als amants de la bona literatura.

Aquests dies de pandèmia, tots tancats a casa, amb les biblioteques i les llibreries buides, clausurades, Fahrenheit 451 agafa tot el seu sentit. Quan el senyor Sánchez va declarar l’estat d’alarma a l’ España-todos-unidos i va dir que només podrien apujar la persiana cada matí els establiments d’alimentació i les farmàcies (bé, també va dir les perruqueries, però després se’n va desdir), de seguida vaig pensar: i per què no les llibreries? Si sempre hi ha només quatre gats! Impossible contagiar-se! Però no, estan totes buides, persianes avall. ¿I per què no poden obrir les biblioteques deixant-hi entrar poca gent, guardant les distàncies? Es veu que els llibres no són un bé de primera necessitat. No aconsegueixo sortir del meu estat de contrarietat. Potser el Covid-19 és un parent de Fahrenheit 451. Potser la pandèmia que vivim, reclosos a casa, inquiets, és un preludi del món sense llibres, assetjats només per pantalles que ens bombardegen nit i dia amb una allau indigerible d’imatges.

Com Guy Montag, el protagonista de Fahrenheit 451, com la Clarisse, la noia que li fa obrir els ulls al món real, sento la necessitat de respirar fondo en l’aire de la nit, de mirar les estrelles, de girar fulls per espiar altres vides possibles. Fa quatre dies que vivim tancats entre quatre parets, obsedits per un virus maligne, i ja sento la curiositat i l’enyorança de la llibertat de què gaudíem, i que no apreciàvem prou, esclar. ¿No us passa a vosaltres? El maleït coronavirus s’està convertint en una presó. Què vindrà després? Més virus? ¿Nous enigmàtics enemics? ¿Tindrem prou llibres per combatre’ls? ¿Tindrem prou memòria per recordar? ¿O la necessitat de concentrar-nos en els aliments i les medicines farà arraconar per sempre, empolsegada, la lletra impresa?

Ray Bradbury va morir el 2012. M’agradaria saber què pensaria de tot això que ens passa. Encara no som en un món sense llibres, de moment només som en un món sense llibreries ni biblioteques. Les han tancat. Diuen que per unes setmanes, però les persones ens acostumem ben ràpid a tot. I les cases són petites: si el confinament s’allarga, puc imaginar que el primer que farà fora la gent, angoixada per la manca d’espai, seran els llibres empolsegats. Aviat no en quedarà cap. Per evitar que això passi, crec que al decret d’estat d’alarma del senyor Sánchez s’hi ha d’introduir urgentment una esmena vital: amb cada mascareta, que tothom rebi un exemplar de Fahrenheit 451, i que a ningú no se li faci el test del coronavirus si abans no s’hagi llegit la novel·la de Bradbury. No ho dic de broma. Ens ajudaria una mica a protegir-nos del Covid-19 i d’un món sense llibres.