O traduïm la compassió en acció o se’ns marcirà

Abril del 1993. Una ciutadana de Sarajevo explica a l’escriptora nord-americana Susan Sontag que dos anys enrere ella estava la mar de tranquil·la a casa seva quan va saber que els serbis havien envaït Croàcia. Les notícies de la nit van mostrar imatges de la destrucció de Vukovar, només a uns tres-cents quilòmetres d’on era. La dona va pensar “oh, que terrible” i va canviar de canal. “Per tant, com puc sentir-me indignada si algú a França o a Itàlia o a Alemanya veu la matança que té lloc aquí dia rere dia a les seves notícies de la nit i diu «oh, que terrible» i busca un altre programa. És normal. És humà”.

És així d’egoista, la condició humana: si ens sentim (falsament) segurs, el dolor aliè ens pot deixar indiferents. Ni que tinguem la guerra a prop, ens costa de preveure que potser la patirem aviat en primera persona. Ens és més còmode desconnectar, mirar cap a una altra banda. També per pura supervivència: de passada, espantem la por.

“La compassió és una emoció inestable -constata Sontag a l’assaig Davant el dolor dels altres (Proa, traducció de Marta Pessarrodona)-. Cal traduir-la per acció o es marceix”. Ens hem de preguntar què és el que podem fer, amb els sentiments que ens trasbalsen i els coneixements que ens han arribat a través de la tele, els diaris o les xarxes socials. “I no és necessàriament millor commoure’s -apunta l’assagista-. El sentimentalisme, de manera notable, és totalment compatible amb un gust per la brutalitat”.

Els privilegis d’uns van lligats als patiments d’uns altres

Fins i tot la solidaritat pot ser una resposta coixa: “En la mesura en la qual sentim solidaritat, sentim que no som còmplices d’allò que ha provocat el patiment. La nostra solidaritat proclama la nostra innocència així com la nostra impotència”. La reacció, segons Sontag, ha d’anar més enllà: “Deixar de banda la solidaritat que estenem als altres assetjats per la guerra i per polítiques criminals per fer una reflexió de com els nostres privilegis es localitzen en el mateix mapa que el seu patiment, i poden relacionar-se -amb formes que podem preferir no imaginar-nos- amb el seu patiment”.

Penso en tot això, aquests dies. En com ens arriba a costar mirar el dolor als ulls fins que no ens esclata a la cara. En com preferim autoenganyar-nos en lloc d’assumir que som fràgils, mortals, culpables. No és només que restem indiferents al dolor que no ens pertany, sinó que fins i tot n’hi ha que burxen alegrement en els dolors que creuen llunyans. Se’n burlen. És així de miserable, la condició humana.

Ens hem de moure per intentar influir en el que passarà demà

I, malgrat tot, hi ha un punt de llum. D’esperança. “El pensament crític sense esperança és cinisme, però l’esperança sense pensament crític és ingenuïtat”, diu la jove escriptora búlgara Maria Popova. No ens podem quedar de braços plegats esperant que les coses millorin: hem de contribuir activament a millorar-les. L’esperança no és la creença que tot anirà bé, com aclareix l’escriptora i activista Rebecca Solnit a l’assaig Esperança dins la foscor (Angle Editorial), traduït per Bel Olid. “Estem envoltats de proves de destrucció i patiment terribles. L’esperança que m’interessa és la de perspectives àmplies amb possibilitats concretes que ens convidin a actuar o ens ho exigeixin”.

L’esperança neix de la incertesa: no sabem què passarà i, doncs, té sentit que actuem per intentar influir en un futur encara per escriure. Té sentit que ens moguem, en solitari o de forma col·lectiva, per intentar apaivagar el dolor del món. Que és un dolor de tots.