ELS LLIBRES I LES COSES

El xoc de Catalunya i Castella vist per un estranger lúcid

El xoc de Catalunya i Castella vist per un estranger lúcid / EFE Zoom

El que llegireu en aquest article ho va escriure l’austríac Anton Sieberer el 1936 al llibre Catalunya contra Castella (Pòrtic), un lúcid assaig recuperat de l’oblit per Joan Esculies i elogiat per figures com Vicens Vives i Gabriel Jackson. Moltes de les seves apreciacions sobre Catalunya, i en concret sobre el desencaix dins d’Espanya, mantenen una inquietant actualitat. He fet una tria de les seves observacions, deixant al marge la seva interessantíssima descripció de la renovació escolar i universitària dels anys 30, que mereixeria capítol a part. Aquí teniu la selecció. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

CONVIVÈNCIA. “Una veritable democràcia implica paciència. Però en la vida política dels espanyols no tenen ni paciència ni la forma més bàsica de respecte per les conviccions dels altres, allò que podríem denominar tolerància política”. “La incapacitat dels castellans de viure en comunitat sincera amb altres com a germans [...] és el motiu de la decadència d’Espanya”. “El catalanisme té el seu component positiu i el seu component negatiu: amor i aversió. Amor per Catalunya i per tot el que sigui català; aversió per Castella i per tot el que en porta el segell [...]. De totes maneres, fora de les èpoques d’alta tensió política, el catalanisme és fonamentalment positiu i constructiu”. “«Sou vosaltres, els separatistes, no pas nosaltres»: en boca dels catalans, aquest retret és tan vell com el catalanisme i tan viu avui com el primer dia”. “Cada desencaix entre estat i nació conté l’embrió de possibles conflictes”. “Els castellans arriben sovint a aquesta conclusió [...]: el catalanisme no és més que el producte artificial de demagogs ambiciosos”. “L’anticatalanisme bel·licós és compartit a Castella per sectors amplis de la població [...]. Aquesta circumstància descarrega els membres de qualsevol govern central de part de la responsabilitat en la política catalana [...]. La majoria de castellans consideren la pròpia intransigència com una virtut: la indulgència envers el catalanisme seria alta traïció”.

ESTRATÈGIA.“La qüestió de la tàctica i dels possibles aliats és una font inesgotable de divergències en el si del catalanisme”. “La tragèdia més profunda és la dels sacrificis inútils”. “L’entusiasme, aliment de l’ànima, no sempre coincideix amb la dura realitat. En política no és habitual posar-se una corda al coll amb plena consciència”.

HISTÒRIA. “L’esperit democràtic dels catalans està profundament arrelat, i va ser la base de la seva història florent a l’Edat Mitjana”. “La defensa heroica de Barcelona [1714] contra les tropes espanyoles i franceses unides, que van assetjar la ciutat durant més d’un any, esborra el record amarg dels errors polítics i deixa només el record edificant d’una coratjosa lluita per la llibertat”. “[Al segle XIX] Tot just el català havia desaparegut definitivament de les escoles, s’havia unificat la moneda, s’havien suprimit els últims rastres diferencials entre les lleis vigents a Castella i Catalunya i s’havien esborrat les unitats administratives tradicionals en dividir Espanya en províncies [...], Catalunya, irònicament, va començar a despertar del seu son centenari”.

ECONOMIA. “Sens dubte, una separació radical d’Espanya seria perjudicial per a Catalunya des d’un punt de vista econòmic. No obstant això, molts catalans afirmen que els inconvenients econòmics d’una separació quedarien compensats amb escreix pels avantatges financers que resultarien del fet que Catalunya pogués gaudir dels fruits del seu treball en comptes de deixar-se’ls robar per Espanya, com fins ara”. “La regulació financera de la qüestió autonòmica ha estat molt perjudicial per a Catalunya”.

DRETA I ESQUERRA. “Prat de la Riba no conqueria els cors amb romanticisme [com Francesc Macià, de qui ha parlat abans], però va fer més servei a la causa en els plans teòric i pràctic en el camp de l’administració que cap altre abans o després d’ell. És l’únic de qui tothom parla bé”. “El pitjor crim contra la causa catalana el va cometre l’esquerra amb la bogeria de la revolució del 6 d’octubre de 1934”. “La política contradictòria de la Lliga s’explica amb el seu doble objectiu [...]. Propugna l’emancipació del poble català, però alhora protegeix els interessos de la gran burgesia catalana i de l’Església”.

LLENGUA. “La llengua catalana no és absolutament sobirana en el seu propi país. Fa mig segle encara era la Ventafocs, només apta per als usos més grossers. Actualment ha recuperat la dignitat i el prestigi, però encara queda molt per fer per restaurar-li tots els seus drets”.

FUTUR. “La força del moviment català consisteix precisament en aquesta amalgama d’aspiració a la independència nacional amb l’esperit europeu i els ideals humanitaris”. “Els catalans estan convençuts que, gràcies al seu esforç, es tornaran a guanyar un lloc entre els pobles més importants”. “No es pot esperar una solució per mitjà de la derrota o de l’aniquilació del catalanisme; tampoc ho serien tallar el nus ni la separació completa. Per tant, no queda cap més sortida que un acord negociat. Però això és precisament el que resulta psicològicament més difícil”.