Walter Benjamin (París, 1892 - Portbou, 1940) va tenir una curiosa tirada per la ciutat de Barcelona. La va conèixer l’any 1932, quan s’hi va traslladar en un moment de gran carestia -habituals en la seva persona-, de camí a Eivissa, on va sojornar en dues ocasions, en part perquè hi tenia un amic, Jean Selz, en part perquè la vida hi era molt més barata que a Alemanya: li costava, tot inclòs, 1,80 marcs alemanys per dia. Trobant-se a Barcelona, sabem que va passejar per la Rambla i que va visitar un local del carrer del Cid que ja no existeix, La Criolla, a la recerca de diversió i, possiblement, de noies de la vida. A Eivissa es va estar en una caseta que compartia amb una família alemanya, a Sa Punta des Molí, a la badia de Sant Antoni: tot això s’explica en el llibre de Vicente Valero Experiencia y pobreza. Walter Benjamin en Ibiza, publicat per Periférica el 2017.

L’any següent, quan ja s’havia exiliat a França a causa del nazisme, Benjamin va tornar a estar-se un quant temps a l’illa, on va freqüentar, entre d’altres, el dadaista Raoul Haussmann. Parava sovint al bar Migjorn. Com que viatjava amb el ferri que feia la ruta Barcelona-Eivissa, degué tornar a visitar algun lloc de la ciutat i els antres tirant a obscurs del Barri Xino, que li agradaven.

Atès que a París la vida li resultava molt cara i hi passava fred, Benjamin no va deixar de pensar en instal·lar-se en terres meridionals, assolellades, i el primer lloc que li va venir a la memòria, segurament per raons econòmiques, va ser Barcelona, lloc en què residia un amic seu, Alfred Cohn: li semblava un lloc ideal per viure amb pocs recursos, fruir del mar, una ciutat molt dinàmica políticament -el Front Popular havia guanyat les eleccions- i encara animada en tots els sentits. No sabem per quines raons Benjamin va decidir al final viatjar una temporada a Dinamarca per estar a la vora d’un altre amic seu molt admirat, Bertolt Brecht, amb qui jugava a escacs amb passió, i sempre perdia.

La vida de Benjamin va estar plena de temptatives, mai va deixar de perseguir-lo aquell “geperudet” que li esguerrava tots els projectes -una llegenda alemanya-, i qui sap si, en comptes de quedar-se a París fins quasi el final de la seva vida -per a la seva desgràcia quan es va esdevenir l’ocupació, inici de les seves desventures i al final causa del seu suïcidi a Portbou- no hauria viscut, entre nosaltres, una vida més llarga i igual de fructífera.