AIXÒ NO CAL DIR-HO

Bécquer contra Spiderman

Bécquer contra Spiderman Zoom

El pitjor no és que a Twitter hi escrigui tothom, el més greu és que hi escriu qualsevol. És molt difícil no qualsevolitzar-se a la vida. Cal aïllament, la condició de qualsevol és contagiosa. Quan hi ha un munt de gent, tots som qualsevol. No és el mateix el solitari que l’elitista. El solitari vol que ningú el miri i l’elitista està condemnat a cridar l’atenció. La veritable essència de l’elitista és l’exhibició. Una elit econòmica, cultural, política... no té sentit sense el tumult. Per al solitari la multitud és poca cosa, ha escollit enfrontar-se al no-res, treballa a l’engròs, somnia amb les més grans magnituds, i per això menysté tot allò que es rebaixi a ser quantificat. Ni tan sols la promesa de l’infinit és comparable al vertigen que li proporciona una mica de vacuïtat.

Recordeu els personatges de la Marvel? Spiderman és un elitista (el perd la seva dèria per les altures), i a dins del cor de l’increïble Hulk hi trobem el genuí solitari (Silver Surfer és una altra cosa, un exclòs arrogant, potser delirant, que es creu que ell en persona és el no-res). A Spiderman xerrica insuportablement l’esnobisme de fer-se un vestit perquè tothom el reconegui no per ser Peter Parker, sinó per ser Spiderman. Cada cop que Bruce Banner es converteix en Hulk, li queden només els seus pantalons estripats com un pare del desert. De fet, Hulk també és una criatura d’aquell desert on es feien les proves atòmiques. Ha canviat, això sí, la columna de Simó per la columna de fum.

La Marvel està plena d’elitistes i de solitaris, figures (d’esquerra a dreta, respectivament), com Dr. Strange i La Cosa dels Quatre Fantàstics. Al començament, els superherois eren elitistes i el superdolents solitaris, però de seguida es va malmetre el sentit de l’ordre. Els Quatre Fantàstics, tret de l’infaust Ben Grimm, anomenat La Cosa, eren una colla de petulants ben col·locats. Científics que treballaven d’astronautes (La Cosa feia de pilot, era el seu xòfer). El vell enemic d’aquest grup és el Dr. Doom, que va vestit com Sant Antoni Abat, amb roba de sac i caputxa. Té la solitud dels morts que va assenyalar el poeta Bécquer. Però vol viure. Un altre dia parlarem de Namor, el príncep submarí, i de quan la solitud es torna un càstig.