Per si algú no va anar als Jesuïtes, quedi clar que les sigles S.I. volen dir Societas Iesu, o Societat de Jesús, orde al qual pertanyia Miquel Batllori, nascut a Barcelona en el lloc que ara ocupa la Fnac, a la plaça de Catalunya. Batllori, de qui ja vam parlar en una altra ocasió, era un home d’un enginy verbal que més l’hauria pogut fer néixer a Anglaterra que al nostre país. O potser sí que és lògic que nasqués al nostre país, si tenim present que va néixer al moment que corria per Barcelona un humor anglòfil, com demostren les narracions, o llegendes, de les grans tertúlies del temps del Noucentisme: s’hi bevia, s’hi xerrava, s’hi feien versos improvisadament, hom es reia del mort i de qui el vetlla, i el país era ple de revistes satíriques que s’ho prenien tot amb un bon humor que fa enveja. Ara tot s’ha tornat molt seriós, potser a causa de la seriositat dels problemes que estan en joc en aquest moment a Catalunya.
El cas és que Batllori era un home enormement singular, a part el fet de ser autor d’una obra historiogràfica de primera magnitud sobre la Corona d’Aragó. (Batllori rebutjava el terme “Corona catalanoaragonesa” perquè, deia, la Corona la tenia Aragó; Catalunya només hi va aportar el comtat de Barcelona.)
Passar una estona al costat seu era sempre delícia. Ho sabia tot del Vaticà, perquè era tafaner, i freqüentava tant els medis eclesiàstics de la capital del cristianisme com els medis aristocràtics de la ciutat, molts d’ells, com és sabut, estretament vinculats a la ciutat santa. En una ocasió es van reunir a la casa d’un membre de l’Institut d’Humanitats tot de personalitats de la ciutat, entre ells polítics o politòlegs com Pasqual Maragall, Josep Ramoneda i Ferran Mascarell, i “civils” com Martí de Riquer, José María Valverde, Antoni Vilanova, Francesc Noy i més patums.
En un moment del sopar, Maragall va preguntar a Batllori: “¿Vostè sap com va morir el papa Joan Pau I?” (És aquell papa que només va regnar trenta-tres dies.) Batllori, segurament, ho sabia. Com que havia pres molt de cos la teoria de l’enverinament, fins i tot és possible que conegués la fórmula de la famosa acqua toffana -la que diuen, falsament, que Salieri va donar a Mozart per matar-lo- o la també famosa cantarella, o acquetta di perugia, que és, com molt bé sabia el jesuïta, el verí que feien servir, a tort i a dret, els Borja instal·lats a Roma. Batllori va somriure en sentir la pregunta, i va dir una cosa que és del tot pròpia d’un bon jesuïta: “Això no ho puc explicar”. Vam restar tots in albis, Batllori es va morir i ens hem quedat amb les ganes de saber com va morir -posat que fos accidentalment- el papa Luciani.
