Això no cal dir-ho
Barcelona

Banacek

Es pot fer una arqueologia de les nostres runes emocionals i fins i tot culturals

George Peppard interpretava el detectiu Banacek / WIKIPEDIA Zoom

Ha sigut per mitjà dels llibres com he anat a la majoria dels museus (la veritat és que quasi tot el que he vist a la meva vida estava imprès en un llibre). L’altre dia, per celebrar que començava el toc de queda, vaig fer una visita nocturna al Museu de Belles Arts de Boston. Hi tenen moltes peces de l’antiguitat asiàtica i també de la cultura egípcia i de Mesopotàmia. Potser aquesta fal·lera que hi ha des de fa uns anys per l’arqueologia, la revalorització del neandertal com a membre de la família i pels documentals sobre les grans civilitzacions d’abans tingui alguna cosa a veure amb una època, aquesta, en què sembla que tot el que coneixem s’ensorra. ¿Vivim un canvi d’era? Potser. Però no cal preocupar-se’n. Si això fos cert, ningú se’n recordarà, de nosaltres. La història és una pel·lícula de la qual sempre s’oblida el final. De la mateixa manera que hi ha una arqueologia de les ciutats oblidades, també es pot fer una arqueologia de les nostres runes emocionals (i fins i tot culturals, ara que tot és cultura).

El primer cop que vaig veure Boston va ser, com la resta de vegades, a la televisió. Era la ciutat on passava Banacek (la sèrie que protagonitzava George Peppard, encara que potser molta gent recordi més aquest actor per una altra sèrie més moderna que es deia The A-Team. Tot són estrats. Igual que hi ha Troia I, Troia II..., també tenim Peppard I, Peppard II...). Sortia a la capçalera el riu Charles, i jo confonia el seu nom, Charles River, amb el del pallasso Charlie Rivel (però aquí val més no fer excavacions). Més tard, sabria de l’altre riu de Boston, el Mystic River, mitjançant les novel·les de Dennis Lehane (el seu llibre Cualquier otro día és un retrat del cor tremolant de Boston al moment en què neix la civilització moderna que avui s’esfuma). Banacek era un detectiu, és a dir, un caçador recol·lector. Tota l’èpica i malenconia dels detectius resideix en aquesta condició. És gent foragitada de la història, perquè qui finalment ha triomfat, qui ara mana, és el cos de policia (els agricultors). De quina manera vindrien després els guerrers està explicat també al cinema d’aquells anys 70, només cal recordar la pel·lícula The Warriors. Però així mateix aquesta casta ha caigut. Avui es fa una altra guerra.