Anne Tyler (Minneapolis, 1941), guanyadora dels premis més importants als Estats Units (entre els quals, el Pulitzer), és una escriptora tan famosa al seu país com poc coneguda aquí. Ja fa temps que l’èxit comercial i popular l’acompanya, sobretot a partir de la magnífica novel·la The accidental tourist ( El turista accidental, Lumen, 1989; traducció de Gema Vives). Es tracta d’una bellíssima narració en la qual trobem les característiques que han conformat la seva obra: la solitud bàsica de totes les persones i el grup, la família, com a mal menor. Ara, després de 22 novel·les, ha publicat La dansa del rellotge (Proa, traducció de Marc Rubió), que ens mostra un altre drama contemporani ple de recursos, irònic, molt hàbil en els seus plantejaments narratius i que, com és habitual en l’autora, trenca amb el tòpic de la societat nord-americana convencional i buida i ofereix indirectament una proposta de restauració moral. Amb la simbologia de la mudança i el canvi de vida inclosos.
La vida és una mudança
La dansa del rellotge és la història d’un despertar, el de la Willa, que, ja gran i casada per segona vegada, s’adona que pot començar a viure la pròpia vida, a prendre les pròpies decisions. Han ferit l’antiga parella del fill i no té ningú que cuidi la filla de deu anys. La Willa ho farà i començarà una nova vida. El plantejament d’aquesta autora pot semblar melodramàtic però ni de bon tros. Perquè Tyler, en el fons, no creu en la felicitat. I això no deixa de ser revolucionari en un país com els Estats Units, que tenen el concepte incorporat fins i tot en la declaració d’independència. A La dansa del rellotge brilla també l’humor fi i nostàlgic, l’amor per aquests personatges que són com els que veu cada dia mirant per la finestra de casa. Tyler, observadora minuciosa de la quotidianitat, fa de la literatura un joc per ella mateixa, una estètica on fa desaparèixer la màscara i mostra l’engany de la vida. De vegades pel seu distanciament sorneguer arriba a recordar el Nabókov de les novel·les nord-americanes. S’ha traduït poc al català. Si no l’han llegit, val la pena acostar-s’hi.
