Gabriel Ferrater, en el poema Josep Carner, acabava dient que la poesia del príncep és “com una pàtria”. A Salvador Oliva, carnerià de pro, no creient ni patriota -a diferència de Carner- li abelleix més parlar de “lloc meu i fe primera”, fent-se seu un vers del mestre. Aquesta obra n’és un homenatge complet -i, com es deia abans, en absolut -. Un bell homenatge, sí, el principal guany del qual consisteix a fer-nos veure com opera la prodigiosa imaginació carneriana, que, segons Oliva, ni “el calb” Joan Triadú ni Joaquim Molas i la seva colla de deixebles, els moletes, no han sabut -o no han volgut- apreciar mai: “No entendre no mereix retrets; / ara bé: menysprear el valor / que no s’ha entès / és típic dels pallussos cultivats, / que són molt més pallussos / que els pallussos a seques”. La tercera epístola, la més fonda i substanciosa, ens proporciona claus valuoses per entendre, que vol dir estimar, l’obra lírica de Carner, que cal llegir sempre amb “ulls d’infant”. Oliva retopa tots aquells que, des de fa dècades, han considerat l’autor de Nabí un poeta elegant i cançoner, i poca cosa més, un líric incapaç d’enfrontar-se amb la cara diabòlica i abjecta del món: “Després (i continuo imaginant) ve la mirada, / no cap a la foscor del món, / sinó cap al mirall del món, que l’ha de reflectir / i, reflectint-lo, ve la llum, i s’obre / la porta del jardí”. Chapeau!

En totes tres epístoles plana, ben explícit, el desengany de l’autor, que ens adverteix que les coses en aquest país han anat a mal borràs. No comparteixo una diagnosi tan àcida (i me’n cansa el to amonestador, el remuc moralista). Oliva, també a diferència de Carner, se’ns mostra sermonaire. Es mulla, de fet, i ho fa fins baix (cosa que hem d’agrair): “i vull deixar / constància del que penso i ho vull fer parlant clar”. L’obra és, per això, un autoretrat meritori (el del poeta com a lector, el que més podem apreuar). En l’autoretrat, però, també hi deixa alguna perla més íntima: sobre el seu silenci connivent respecte als que han controlat algunes universitats del país, els últims decennis, i, molt abans, essent ell un vailet de nou anys, sobre el seu silenci respecte al sadisme d’alguns capellans dels Salesians de Sarrià. A banda aquests detalls, l’autor ironitza a propòsit de la poesia de l’enrampada -aplaudeixo la definició i, encara més, el blasme- i dels populars “fabricants de decasíl·labs blancs”. Subscric, igualment, la convicció que la poesia és, per damunt de tot, forma. I per això Carner és la màxima realització poètica catalana de tots els temps. Oliva arremet a tort i a dret. I, mentrestant, del destinatari primer dels seus versos, en diu, lúcidament: “Vós al costat dels arbres sempre heu estat feliç”.

Un prodigi d’habilitat tècnica

L’obra aprofundeix també la qüestió de la llengua i els models estilístics (propina diversos carxots a la normativa, per exemple). En un llibre tan ben construït, d’una epístola a una altra trobem un joc portentós amb les fórmules estar malalt o ser malalt (no revelaré pas qui són, segons ell, els malalts congènits ). Enginyós com és, el poeta es permet algunes bromes (“La Lola (la Badia) públicament va dir a / la UdG que fer mètrica era com fer turisme”; el subratllat és meu). Els tres poemes són un prodigi d’habilitat tècnica (tot i que hi ha alguna tara lleu: en l’hemistiqui “d’estarrufa’ls-hi l’ego”, hi hauria d’haver escrit “estarrufà’ls-hi”; i a vegades ensopeguem amb un vers tort, hipermètric: “a no deixar passar productes amb alcohol ” [dubto que Oliva digui alcohol com si fos una paraula de dues síl·labes]; o “La cultura se serveix d’aquest mateix mirall”).

De tot aquest devessall de versos tan ben fets, els meus preferits són els de les últimes cinc estrofes de la primera epístola, ja alleugerits d’anecdotari local, i, com he avançat, l’epístola terça sencera, magnífica.